 |
Podeu imaginar un món sense un està ndard de mesures, un món en què les mesures canviessin de poble a poble? Sens dubte, seria un món molt diferent del que tenim ara! [0].
 |
Solapament de les triangulacions
entre Dunkerque i Barcelona per a
la mesura del meridià de ParÃs. [x]
|
Durant segles... més enllà encara, durant mil·lennis cada territori tenia les seves unitats de mesura, o varies: Hi havia la cana, el colze, l'estadi... el peu, entre d'altres. Però també i sovint canviava de valor entre diferents contrades: la longitud d'un peu català no era igual al de un peu anglosaxó.
La comunitat cientÃfica van intentar crear un sistema d'unitats de mesura que fos reconegut internacionalment, que facilités la comunicació, i permetés d'una manera senzilla les transaccions entre les diferents cultures, territoris i pobles.
Entre d'altres unitats, es va decidir unificar la unitat de mesura de la longitud. Perquè aquesta unitat fos reconeguda per tot el món havia d'agafar com a referència alguna cosa que fos comuna a tothom. Al final es fixaren amb la unitat més comuna per tots, amb el mateix planeta Terra... Entre diferents coses varen decidir crear una unitat de mesura de la longitud que anomenarien "metre" i que definien com la unitat igual a una deumilionèssima part de la longitud d'un quart del meridià terrestre (el que equival a dir que la distà ncia entre el pol nord i l'equador seria igual a 10.000.000 de metres) [1].
Ara només calia mesurar aquesta longitud, dividir-la entre 10 milions de parts, fer-ne un model fÃsic que la gent pogués consultar i començar a divulgar el sistema mètric pel món (encara que avui dia els Estats Units d'Amèrica s'entesten a no aplicar-lo).
El pas definitiu el van donar revolucionaris francesos del segle XVIII.
Molt resumidament, la tasca de mesura del meridià portà molta feina durant molts d'anys, mesurar tot el quadrant de meridià era impossible, aixà és que decidiren amidar només el tros que anava des de Dunkerque a Barcelona. I aixÃ, després, mitjançant unes fórmules matemà tiques podrien calcular el valor total. [2]
Picard havia operat entre ParÃs i Amiens. El mesurament aquest astrònom es va continuar fins Dunkerque
Cotlliure per Dominique Cassini i La Hire. aquest nova companyia, que va començar al voltant de 1683, no va poder ser completa fins 1718. Es va verificar en 1739, de Dunkerque a Perpinyà , per François Cassini, anomenat com Cassini de Thury, i Lacaille. Des de 1792 fins al final
segle XVIII, Méchain va estendre la mesura de
meridià de Barcelona, a Espanya, mentre que
Delambre va ser una nova determinació a França.
Méchain en 1803 va portar a terme una segona expedició a
Espanya a prorrogar el meridià de les illes
Balears els perills i les dificultats d'aquest treball
fet en temps de problemes i contusions
polÃtiques, va portar a la mort de l'acadèmic famós.
M. Biot i jo fos responsable de completar la transacció
començat, i la nostra missió acquittâmes
1806-1808, de manera que l'arc francès s'estén
a la petita illa de Formentera, per contra, es es va estendre al nord amb l'Observatori de Greenwich,
1784-1788, per a l'atenció de l'Estat Major General
Roy, i l'adjunt i portat a les operacions geodèsiques
a Anglaterra. El resultat de totes aquestes operacions
determinar la mida de l'arc més gran d'un
mateix meridià s'han mesurat abans. aquesta determinació
57.025 brasses (toises) per donar el valor mitjÃ
un arc d'un grau a França
[0] Ken Alder (professor d’Història de la Universitat de Northwestern)
astronomia popular
Més Informació al bloc IANHOPKINSON: http://www.ianhopkinson.org.uk/2011/04/obsession/
***
 |
Solapament de les triangulacions entre Barcelona i Formentera
per a la mesura del meridià de ParÃs. [x]
|
Pierre Bayart acaba de publicar, en francès, un llibre que recull un episodi històric protagonitzat per una expedició cientÃfica francesa que va fixar a Eivissa i Formentera els observatoris de Camp Vell (Sant Mateu) i sa Talaiassa (la Mola) que van servir per establir la mesura universal del metro.
FORMENTERA | Carmelo Convalia Pierre Bayart és traductor i professor de francès a Formentera, on resideix des de fa més de 30 anys, també és col · laborador de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera. Fullejant una petita guia turÃstica de l'illa, de principis dels seixanta, es va adonar que se citava a François Aragó al costat de Jean Baptiste Biot, José Chaix i José RodrÃguez. Aquests quatre cientÃfics van formar l'expedició que a principis del segle XIX va enviar l'Acadèmia de les Ciències de França per acabar els mesuraments, sobre el meridià de Dunkerque, per fixar la milionèsima part de l'arc de l'esmentat meridià que finalment és la mesura universal del metre. Des d'aquell moment, Bayart va decidir investigar la presència d'aquests personatges a l'illa. Explica que es va sentir atret per Aragó, que "als seus 21 anys havia passat un hivern a Formentera, aquest va ser l'origen d'aquesta aventura».
Traducció al catalÃ
El resultat és la publicació del llibre `La méridienne de France 'per edicions L'Harmattan que, de moment, només es troba en francès. L'autor està treballant en la seva traducció al català , ja que considera que el seu treball pot ser d'interès per als amants de la història local del segle XIX, encara que de moment no té editor.
Per escriure el llibre, Pierre Bayart s'ha llegit tota l'obra d'Isidor Macabich i bona part de la de Joan Marà Cardona, a més d'aportar documents inèdits extrets de les cartes entre Biot i Aragó que descriuen l'evolució dels treballs de mesurament a Formentera .
L'arribada de Aragó a Formentera, jove, illustrat, republicà i cientÃfic, en una societat els habitants observaven entre la curiositat i la desconfiança a aquests cientÃfics armats d'artefactes mai vists, va ser un autèntic esdeveniment en una illa que llavors només portava cent anys repoblada . Quan fan referència en la seva correspondència a la població local, «parlen sempre de gent bona, tranquil que viu tranquil · la», a més, continua Bayart, «hi ha les visites que els feien els pagesos, acompanyats del capellà , els diumenges a la tarda». En les cartes es cita «el real interès del capellà en les operacions que estaven realitzant».
El llibre aporta detalls com el sistema de comunicació que tenien amb la resta dels observatoris a través d'uns enormes quinqués llocs en bateria la llum era concentrada i projectada per una òptica i podia ser vista des de Dénia Eivissa i Mallorca amb les lents apropiades. Per aquest motiu, l'expedició va situar seu observatori en el punt més alt de Formentera, a sa Talaiassa, la Mola, llogant la casa veïna per un any, on actualment se situa la fita geodèsic que va ser el lloc que va servir per concloure aquests treballs.
D'aquesta manera, Formentera va saltar a la fama entre la comunitat cientÃfica internacional com el lloc més austral on s'havien realitzat les triangulacions per comprovar la mesura. La resta dels punts es van establir a Castelló i Dénia, però també a la serra de Mallorca ia Eivissa, al Camp Vell, de Sant Mateu.
Jules Verne
La llegenda de l'aventura formenterera d'aquests cientÃfics va ser també aprofitada per Jules Verne a l'hora d'escriure dues de les seves novel · les on Formentera és esmentada. El motiu d'aquesta localització en l'obra del genial autor francès és senzillament la seva amistat amb el germà de François Arago, que li va aportar informació de primera mà sobre l'experiència que li havia transmès el seu germà .
Si bé la novel · la més coneguda de Jules Verne on es cita l'illa és `Hector Servadac 'és realment en` Aventures de tres russos i tres anglesos' on es descriuen amb detall les operacions de mesuraments de sis cientÃfics els països entren en conflicte, si bé Verne opta per canviar les nacionalitats.
Per celebrar el bicentenari d'aquesta expedició, l'Obra Cultural Balear, presenta el llibre, el 19 d'octubre a les 20 hores, a la seu del Consell de Formentera darrere del cinema, amb la presència de l'autor. L'endemà , a la mateixa hora, el professor de la Universitat de València Antoni Tingues oferirà una conferència titulada `Per què Formentera? Ciència i polÃtica en els orÃgens del metro 'i el 21 d'octubre l'OCB, organitza una excursió a sa Talaiassa
El 1807 arribaren a Formentera els astrònoms francesos Jean-Baptiste Biot i Francesc Aragó per continuar-hi els treballs d'amidament de l'arc del meridià de ParÃs iniciats per Méchain a final del segle anterior a partir del sistema de triangulacions successives. Amb grans dificultats, els cientÃfics transportaren tots els seus instruments i muntaren un observatori a sa Talaiassa (la Mola), en una casa que prèviament havien llogat.
FORMENTERA | Carmelo Convalia Pierre Bayart és traductor i professor de francès a Formentera, on resideix des de fa més de 30 anys, també és col · laborador de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera. Fullejant una petita guia turÃstica de l'illa, de principis dels seixanta, es va adonar que se citava a François Aragó al costat de Jean Baptiste Biot, José Chaix i José RodrÃguez. Aquests quatre cientÃfics van formar l'expedició que a principis del segle XIX va enviar l'Acadèmia de les Ciències de França per acabar els mesuraments, sobre el meridià de Dunkerque, per fixar la milionèsima part de l'arc de l'esmentat meridià que finalment és la mesura universal del metre. Des d'aquell moment, Bayart va decidir investigar la presència d'aquests personatges a l'illa. Explica que es va sentir atret per Aragó, que "als seus 21 anys havia passat un hivern a Formentera, aquest va ser l'origen d'aquesta aventura».
Traducció al catalÃ
El resultat és la publicació del llibre `La méridienne de France 'per edicions L'Harmattan que, de moment, només es troba en francès. L'autor està treballant en la seva traducció al català , ja que considera que el seu treball pot ser d'interès per als amants de la història local del segle XIX, encara que de moment no té editor.
Per escriure el llibre, Pierre Bayart s'ha llegit tota l'obra d'Isidor Macabich i bona part de la de Joan Marà Cardona, a més d'aportar documents inèdits extrets de les cartes entre Biot i Aragó que descriuen l'evolució dels treballs de mesurament a Formentera .
L'arribada de Aragó a Formentera, jove, illustrat, republicà i cientÃfic, en una societat els habitants observaven entre la curiositat i la desconfiança a aquests cientÃfics armats d'artefactes mai vists, va ser un autèntic esdeveniment en una illa que llavors només portava cent anys repoblada . Quan fan referència en la seva correspondència a la població local, «parlen sempre de gent bona, tranquil que viu tranquil · la», a més, continua Bayart, «hi ha les visites que els feien els pagesos, acompanyats del capellà , els diumenges a la tarda». En les cartes es cita «el real interès del capellà en les operacions que estaven realitzant».
El llibre aporta detalls com el sistema de comunicació que tenien amb la resta dels observatoris a través d'uns enormes quinqués llocs en bateria la llum era concentrada i projectada per una òptica i podia ser vista des de Dénia Eivissa i Mallorca amb les lents apropiades. Per aquest motiu, l'expedició va situar seu observatori en el punt més alt de Formentera, a sa Talaiassa, la Mola, llogant la casa veïna per un any, on actualment se situa la fita geodèsic que va ser el lloc que va servir per concloure aquests treballs.
D'aquesta manera, Formentera va saltar a la fama entre la comunitat cientÃfica internacional com el lloc més austral on s'havien realitzat les triangulacions per comprovar la mesura. La resta dels punts es van establir a Castelló i Dénia, però també a la serra de Mallorca ia Eivissa, al Camp Vell, de Sant Mateu.
Jules Verne
La llegenda de l'aventura formenterera d'aquests cientÃfics va ser també aprofitada per Jules Verne a l'hora d'escriure dues de les seves novel · les on Formentera és esmentada. El motiu d'aquesta localització en l'obra del genial autor francès és senzillament la seva amistat amb el germà de François Arago, que li va aportar informació de primera mà sobre l'experiència que li havia transmès el seu germà .
Si bé la novel · la més coneguda de Jules Verne on es cita l'illa és `Hector Servadac 'és realment en` Aventures de tres russos i tres anglesos' on es descriuen amb detall les operacions de mesuraments de sis cientÃfics els països entren en conflicte, si bé Verne opta per canviar les nacionalitats.
Per celebrar el bicentenari d'aquesta expedició, l'Obra Cultural Balear, presenta el llibre, el 19 d'octubre a les 20 hores, a la seu del Consell de Formentera darrere del cinema, amb la presència de l'autor. L'endemà , a la mateixa hora, el professor de la Universitat de València Antoni Tingues oferirà una conferència titulada `Per què Formentera? Ciència i polÃtica en els orÃgens del metro 'i el 21 d'octubre l'OCB, organitza una excursió a sa Talaiassa
El 1807 arribaren a Formentera els astrònoms francesos Jean-Baptiste Biot i Francesc Aragó per continuar-hi els treballs d'amidament de l'arc del meridià de ParÃs iniciats per Méchain a final del segle anterior a partir del sistema de triangulacions successives. Amb grans dificultats, els cientÃfics transportaren tots els seus instruments i muntaren un observatori a sa Talaiassa (la Mola), en una casa que prèviament havien llogat.
L'expedició va poder adonar-se de les difÃcils condicions de vida dels habitants de Formentera i Biot, particularment, va quedar sorprès pel primitivisme del seu folklore. A començament de 1808, Biot va retornar a ParÃs, mentre que Aragó continuà a l'illa treballant en una última triangulació que havia d'unir geodèsicament Eivissa, Formentera i Mallorca. [2]
Quan es donen les situacions climà tiques favorables, es pot observar a l'horitzó el Montgó de Dénia i altres muntanyes peninsulars, aixà com les muntanyes eivissenques i les costes mallorquines, objectius dels cientÃfics.
|
| Sa Talaiassa de Formentera, en primer pla es veu Ca'n Talaiassa (a la intersecció de les dues lÃnies blanques perpendiculars, a sobre la casa, es pot veure un vèrtex geodèsic), es Torrió (torre de vigilà ncia feixista durant la guerra), i un repetidor de senyals electromagnètiques (potser posada en honor als treballs sobre electromagnetisme de Francesc Aragó). Fotografia de Ximateix. |
 |
| Fotografia presa des del Mirador de sa Pujada a La Mola, un celpost, durant les "minves de gener" (època de bonança meteorològica que es dona a mitjans de gener), amb un dia d'atmosfera neta i gran visibilitat. Al fons d'aquesta, en el terç esquerra de la imatge, (intersecció de les dues lÃnies blanques perpendiculars) es pot observa el Montgó de Dénia, situat linealment a uns 120 km de distà ncia. Fotografia Ximateix. |
cia.
 |
Imatge del vertex geodèsic construït a
Ca'n Talaiassa. Dibuixat per
José Chaix. [Ç]
|
A Formentera, per evitar que li destruïssin un senyal, el va construir en forma de creu i va demanar al bisbe indulgències pels que resessin davant d’ella. (2)
Per cert, utilitzant les triangulacions fetes per a determinar la mesura del metre es trobà que la distà ncia entre Dunkerque (punt més septentrional de la mesura) i Formentera (punt més meridional) era de 705202,2216521293 brasses (toises), mesura que traduïren com 1374439,14 metres.
[3] Astronomie populaire : oeuvre posthume. Tome 3 (pà gina 325)
[ç] Pierre Bayart. "La Méridienne de France". ParÃs: L'Harmattan, 2007, p.124Eivissa ISSN: 1130-7803. Núm 48, Tornar a sa Talaiassa per Pierre Bayart
glosa http://z.blog.cat/2005/11/17/i_aixo_que_vol_dir_estatics_badocs_badant_estatics/
***
Aquà mateix us transcric
la introducció del Llibre,
"Història de la meva Joventut"
de Francesc Aragó:
L'obra que, en certa manera, restituïm al català , puix que ha estat escrita per un dels catalans més universalment il·lustres, podria intitular-se "Les aventures d'un jove astrònom". Francesc Aragó, que va deixar-la inèdita en morir, va intitular-la "Història de la meva joventut". Es tracta, per tant, d'un seguit de notes autobiogà fiques, que tenen per a nosaltres el doble interès de provenir d'un català eminent i de referir-se a curiosos episodis de la seva vida, la majoria dels quals tingueren per escenari les més diverses terres catalanes, com el Rosselló, on va néixer el gran astrònom, l'Empordà , València i Mallorca.
Aquesta autobiografia és una obra pòstuma i fou publicada per primera vegada el 1854 (Brussel·les - Leipzic), precedida d'una notÃcia d'Alexandre de Humboldt i seguida d'altres notÃcies sobre la vida i l'obra d'Aragó escrites pel mateix Humboldt, per Flourens, Combe, l'almirall Baudin, Auguste de la Ribe, Quetelet, Barral, Sainte-Beuve, Saint-Marc, Girardin i Delutre i de diversos documents conservats per la famÃlia. L'obreta es reedità més tard, el 1865, en el primer volum de les obres completes, junt amb les "NotÃcies biogrà fiques" escrires per Aragó durant la seva vida acadèmica.
L'autor, nat a Estagell el 1786, va aturar aquestes memòries a l'any 1830, quan va succeir a Fourier en el cà rrec de secretari de l'Acadèmia de Ciències de ParÃs. AcÃ, per tant, no hem de repetir allò que el lector trobarà en el text, però hem de dir que el perÃode més fecund en recerques cientÃfiques de la vida d'Aragó és el que va de la seva entrada a l'Institut de França, on fou cridat als vint-i-tres anys, tot i que el reglament s'hi oposava, fins que va esdevenir secretari perpetu de l'acadèmia esmentada.
En aquesta època va ésser elegit conseller municipal de ParÃs i diputat. Va asseure's als escons de la Cambra de Diputats francesa fins el 1848, data en què fou nomenat ministre del Govern provisional de la república que, per iniciativa seva, va abolir l'esclavatge a les colònies franceses. Aquests importants cà rrecs polÃtics no minvaren les seves activitats cientÃfiques, i à dhuc durant durant els tres últims anys de la seva vida, que va romandre orb, dictà a un dels seus col·laboradors tota una sèrie de treballs que formen tres volumns de les seves obres completes.
Aquestes obres completes es componen com segueix; quatre volums d'Astronomia popular, tres de NotÃcies biogrà fiques, cinc de NotÃcies cientÃfiques, un d'Instruccions, memòries i notÃcies sobre viatges cientÃfics, dos de Memòries cientÃfiques i un de Miscel·lania. Les seves NotÃcies cientÃfiques es refereixen al llamp, a l'electro-magnetismes, al magnetisme terrestre, a les aurores boreals, a l'equador magnètic, al magnetisme de rotació, a l'electricitat animal, a la brillantor de les estrelles, als eclipsis de sol i a altres qüestions d'astronomia i de meteorologia. Les seves Memòries cientÃfiques són molt importants: el primer volum conté cinc memòries sobre la polarització de la llum, set sobre la fotometria, tres sobre la refracció i dos sobre les interferències; el segon volum conté una memòria sobre les experiències de la velocitat del so en l'aire, el resultat de les experiències empreses amb Dulong per a la verificació de la llei de Mariotte, les mesures de l'arc de meridià de Barcelona a les Balears; diverses memòries sobre els cercles repetidors, sobre l'atracció de les muntanyes, sobre les estrelles múltiples, sobre la invenció del micròmetre ocular, sobre alguns instruments i observacions astronòmiques, etc.
La seva obra cientÃfica fou, doncs, considerable, i Flourens, el secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències que el va succeir a la seva mort (1853), en féu l'elogi següent: «Intel·ligència admirable, feta per a abastar el conjunt de les ciències i per a engrandir-lo, i en la qual semblen realitzar-se, en certa manera, la noble missió de l'Acadèmia i la seva pròpia divisa: “descobrir, inventar i perfeccionar: inuenit et perficit".» Humboldt escrivà que, pels seus treballs, Aragó es va elevar al rang dels homes més eminents del segle XIX, i que el seu nom serà honorat per tot allà on es conservin el respecte pels serveis prestats a les ciències, el sentiment de la dignitat humana i de la independència del pensament, i l’amor a les llibertats públiques.
Francesc Aragó fou el germà gran de tres altres catalans eminents, tots tres nascuts al poble rossellonès d'Estagell: Joan Aragó (1788 - 1836), que anà a Mèxic molt jove i arribà a general dels exèrcits mexicans que lluitaven contra els espanyols; Jaume Aragó (1799-1855), escriptor i explorador, que morà al Brasil quan hi desembarcava per cinquena vegada, i deixà , entre altres obres, un important Viatge a l’entorn del món, i Esteve Aragó (1803 - 1892), literat i polÃtic, que fon director del teatre del Vaudeville, diputat i alcalde de ParÃs.
