Hi ha diverses maneres d'evolucionar... en l'espai:

Cap-baix i de camí cap a l'estació des d'on embarcaria cap a un nou indret, els meus ulls entrepussaren amb una bèstia, que per jo era estranya. Desconec com es diu, com viu, d'on vé i que feia enmig d'aquell camí que compartirem durant uns instants. 

Com tot el que desconeixem i que surt dels marges estètics (i funcionals), que ens han ensenyat durant els anys que hem après, és estrany i per això m'hi vaig fixar. Varem creuar les nostres mirades, i després cadascú va seguir el seu camí.

Per evitar que seguim essent uns desconeguts, si algú l'ha vista abans i sap qui és per favor que m'ho digui... li vaig trobar un encant especial, lluny de pensar que es tractava d'una bèstia kafkiana angoixada per sobreviure en aquell panot de la vorera.

Sense por al desconegut serem lliures i per tant feliços.

En el llibre "Viatge a la Felicitat" d'Eduard Punset es pot llegir un precepte necessari per aconseguir arribar al final de qualsevol viatge ben satisfet. Si malament no record deia que - Al principi i al final d'un projecte sempre hi ha d'haver una il·lusió perquè en el cas contrari no es tractaria d'un projecte -.

Ara ve quan us fixeu de reüll amb el títol, el rellegiu i pensau que cony tenen a veure les figues amb tot això!... doncs veritablement poca cosa... però ho podria lligar dient-vos que vaig comprar unes figues amb molta il·lusió pensant que me les menjaria (havia de fer figues amb nata) i al final s'han fet malbé cobrint-se de floridura. La il·lusió final ha vingut quan he contemplat que el vestit florit era molt fotogènic... al final la figa vestida de mort ha servit per quedar immortalitzada.

La moralitat d'aquest fet ens duria a pensar que hauria de fer un curs per aprendre a triar aliments que al final serveixin per menjar i no només per fotografiar.