Si llegeixes o escoltes la paraula pet, et poden venir al cap moltes definicions, però si l'olores de ben segur que sabries des d'un bon principi a que es refereix.



Aquest vent corromput per diferents compostos... és una cosa tan natural, com necessaria la seva expressió (podem explotar...). En moltes obres literàries s'han referit a aquesta locució, emperò el que escrigué Dante en la seva obra "Divina Comèdia " - ... i ell havia, del cul, fet una trompeta. - em serveix per descriure-us el que fa aquest personatge del vídeo de Youtube que hi ha més abaix, com moltes coses vanals, els pets fan riure...



Els pets fan riure, riure és salut, així que els pets són salut... au!, anau pel món amb el cap ben dret i el cul estret... o no!.

Us vull recomanar aquest web: Musiquetes.cat, musiquetes per a la bressola. Aquests és un lloc on hi trobareu cançons d'arrel tradicionals dels Països Catalans pels més petits (i més grossos)... on a part de llegir la lletra de les cançons les podreu escoltar i descarregar.

El Projecte musiquetes.cat neix com a recolzament al projecte de la Bressola, a la Catalunya Nord... i com es diu a la portada del lloc web: "Musiquetes per la Bressola ens amara de música popular i tradicional i volem que els nens i les nenes les cantin i les ballin, als patis de les escoles i als carrers i les places. Més enllà de l'edició del CD, s'ha aconseguit posar en marxa un projecte juganer, amb els infants, amb la música i amb els músics, però també amb els joves i els pares i mares, padrins i padrines, perquè estem cantant les cançons de sempre"

Les versions de les cançons les signen autors com Joan Miquel Oliver (i el seu fill), Feliu Ventura, el "Botifarra" entre altres...

Com exemple del que hi ha us incloc algunes de les cançons hi podreu trobar.

Una mosca Volava per la llum
_{Tema versionat, produït i cantat per Joan Miquel Oliver, d’Antònia Font, amb l’ajuda seu fill Joanet Oliver.}

Una mosca volava per la llum
i la llum es va apagar
i la pobre mosca
es va quedar a les fosques
i la pobre mosca no va poder volar.

_{Escolta-la en mp3.}


Les Caterinetes
_{Peça popular cantada pel ‘Botifarra’, en honor de la patrona valenciana de les xiquetes.}

Les catalinetes juguen a boletes
i els catalinots juguen a bolots
Tu catalineta, tu que vas i vens
dis-li a ta mare que vinga correguents
que els pardalets grossos
se'n fugen del niu
i a la matinada canten el xiu xiu

_{Escolta-la en mp3.}


La cançó de les mentides
_{Tema tradicional que interpreten Núria Lozano (La Carrau) i Marc Serrats (Xerramequ Tiquis Miquis). És un ska amb tocs de rhythm’n’blues i un punt electrònic.}

Mon pare se’n va al mercat
a comprar una burra cega, oidà,

Li talla els quatre peus,
la burra arrenca a córrer, oidà

I en troba un cirerer
carregat de figues verdes, oidà

Li tira un cop de roc
i en fa caure una ametlla, oidà

Li cau l’ametlla al peu,
li surt sang de l’orella, oidà

De la sang que li va sortir,
en corren set rieres, oidà

Aquesta és la cançó,
la cançó de les mentides, oidà

Qui la vulgui saber
que vagi a Filipines, oidà

_{Escolta-la en mp3.}

Aquest apunt d'avui està dedicat als dos barruguets que corren per casa.

La "crisi" en el sector gastronòmic desfermada fa uns dies pel cuiner Santi Santamaria, sembla ser que se li ha girat en contra, no tan sols perquè la resta dels "cuiners Prêt a Porter" del nostre país no el recolzen (sinó tot lo contrari), sinó perquè pareix ser que ell, com es diu a la portada del Periodico de Catalunya d'avui (28/març/2008), tampoc compleix amb les directrius que propugna.

La "crisi" començà quan arran de la presentació del seu últim llibre on el cuiner de Can Fabes, va acusar altres cuiners (Ferran Adrià) d'utilitzar productes químics en la seva cuina com són els espessants o gelificants... deia que, així com el fàrmacs porten un prospecte amb tots els productes que porten a la seva formulació el mateix haurien de portar les receptes d'aquests cuiners (s'ha de dir que ni tan sols els fàrmacs porten detallada tota la formulació del medicament)...

La veritat no entenc les crítiques de Santamaria, i la raó que l'ha dut a realitzar aquestes acusacions, doncs de fama no ni faltava ni prestigi tampoc... l'enveja però pot més que tot això, suposo.

S'ha de dir que admiro la feina que dur a terme en Ferran Adrià, ha aconseguit fer allò que cap mare ens ha deixat fer mai a taula... Jugar amb el menjar... ho ha aconseguit combinant gustos, descobrint una nova manera de cuinar posant en practica les lleis de la ciència en el tractament dels aliments... i el més important promovent la investigació alimentària... ha unit, o potser retrobat, alimentació i ciència. Ferran Adrià és més que la persona que és, representa a tot un conjunt de col·laboradors, des dels marmitons fins al científic que l'assessora (sense cap ordre de prioritats)...

Totes aquestes essències de la unió d'Alimentació i Ciència es troben a la Fundació Alícia (ubicada al Monestir de Sant Benet de Bages a Sant Fruitós de Bages). Aquesta és una fundació, creada per la Generalitat de Catalunya i Caixa Manresa, que compta amb un Consell Assessor presidit pel xef Ferran Adrià i amb l'assessorament del cardiòleg Valentí Fuster. Allà s'investiga amb noves textures, nous gustos i nous productes alimentaris, i està recolzada per part de les figures més destacades de la cuina catalana, com poden ser Joan Roca, Carme Ruscalleda, Ramon Freixa o Carles Gaig. El centre vol ser referència i avantguarda mundial en alimentació. Per això la fundació funciona com a centre d’investigació on treballen, juntament amb els cuiners, químics i tecnòlegs dels aliments.



Fa cosa de unes setmanes vaig tenir la sort de poder assistir a una xerrada pràctica den Pere Castells (excol·laborador a El Bulli), responsable del Departament de Recerca Gastronòmica i Científica de la Fundació Alícia. En aquesta es va donar a conèixer el que fan al centre i en acabar varem practicar amb l'Sferificació... concretament esferificant suc de pèsols (creant un aspecte final semblant a un caviar de pèsol)... la tècnica s'ha fet tan famosa que fins i tot es venen "kits" esferificadors per a fer a casa... d'altres coses que varem provar van ser destil·lats de meló, entre d'altres... realment eren noves textures i nous gustos a la boca.

Fet aquest apunt sobre ciència i alimentació m’agradaria comentar-vos la reflexió, aquesta vindria promoguda potser per deformació professional. El fet és que, en aquest cas (acusacions de Santamaria escrites a la premsa), s'han descrit els productes que utilitza Ferran Adrià com productes químics, en contraposició a productes naturals i en comptes de dir productes de síntesis (perquè tan químics són els productes naturals com els que surten d'un laboratori)... ja que sentint-ho molt pels que fugen de la química, però tot, tot, tot en el món, tret de les coses etèries (tot i que l'èter és un compost químic (C₄H₁₀O)) són combinacions d'àtoms i molècules, tot són interaccions químiques... però la realitat és que avui dia la paraula química i la química tenen mala fama, s'utilitza com adjectiu per a qualsevol cosa a la que volen descriure com a dolenta o que és sintètica i perjudicial...

Emperò aquests productes de síntesi que tan mal es promou que fan a la cuina d'avui estan presents en el dia dia, i potser no són tan dolents com se’ls dibuixa... qui no s'ha pres mai un cafè descafeïnat de sobre, en principi no és veu la química (o potser no se li afegeix l'adjectiu químic, perquè no és dolent), però el cafè possiblement ha estat preparat per liofilització (tècnica utilitzada en les ciències químiques), l'aigua possiblement haurà estat abans potabilitzada amb algun procediment quimicofísic... i potser al cafè li ha posat sacarina (producte de síntesi química) o potser sucre blanc (vaja, sucre refinat... amb tècniques químiques)... ostres però a lo millor us vendria més de gust un tallat... amb llet de vaca (UPH: uperitzada) o amb llet de soia (un % molt elevat de la soja mundial és transgènica [no amb això estic fomentant els trangènics])... i això només en el cafè... qui sap si tot això es serveix a can Fabes o a l'Evo?. Però potser sou d'aquells que us agrada la química i utilitzeu l'alginat sòdic per cuinar com ho fa en Ferran Adrià... doncs aquest es un producte natural que s'extreu de les algues!...

"Reflexionem-hi".
Menjeu el que menjeu, sobretot que us vengui de gust...


M’agradaria per acabar, transcriure-us un article de Armand Latters que va sortir ja fa anys on s’imaginava, en una història de ciència ficció, que passaria si els químics deixessin de treballar degut a les crítiques constants que reben sobre la seva feina o vocació.

L’original és en francès, emperò el trobareu traduït al català aquí baix...



ET SI LES CHIMISTES ARRETAIENT TOUT ?
... Une page de Science-Fiction
Armand Lattes

Professeur à l’Université Paul Sabatier (Toulouse III)

Directeur du GDR Décontamination
Chimique et Environnement (CNRS)

Président de la Société Française de Chimie


I SI ELS QUÍMICS DEIXESSIN DE TREBALLAR?
...Una pàgina de ciència-ficció
Armand Lattes

Està decidit! Reunits en assemblea internacional, amb motiu del seu congrés anual, els químics de totes les procedències han pres la resolució de parar els seus treballs, les seves anàlisis, les seves activitats.

Aquesta decisió és conseqüència de les crítiques incessants que els consumidors, poders públics i associacions han abocat als mitjans de comunicació durant gairebé un segle. Vinculats al bens públic, preocupats per la protecció dels individus, atents a l'impacte de tots els fenòmens – naturals o no – en el planeta, ja no suporten que se'ls posi al marge d'una societat que els acusa de ser responsables de tots els mals que, al contrari, s'esforcen per detectar i corregir.

S'han acomiadat amb melancolia però amb determinació, dirigint-se als seus llocs d'origen per dedicar-se a altres activitats que els seus vastos coneixements i els seus propis gustos els permetran abordar.

Al principi aquesta decisió va ser acollida amb sentiments unànimes d'alleugeriment: les associacions ecologistes es van felicitar per la desaparició del seu objectiu privilegiat, els consumidors van aplaudir el retorn a una naturalesa que estimaven degradada pels químics, i les ments pensants – de dreta com d'esquerra – no van deixar d'atribuir-se els beneficis d'aquesta situació, pretenent en veu ben alta que era el resultat de la seva actuació.

Durant algun temps, el públic no va observar més que un poc de diferència en els comportaments habituals de la vida de cada dia. Curiosament, l'efecte sobre la contaminació atmosfèrica va ser pràcticament nul. Com que les refineries disposaven de reserves suficients de carburant, els vehicles continuaven rodant, provocant els mateixos perjudicis de sempre. Van ser nombrosos els que van poder constatar – els químics ja ho sabien – que els principals responsables de la degradació de l'aire eren els transports, ja que la indústria química no causa més que una mínima part de la contaminació global.

Els primers signes de canvi van aparèixer quan les existències de carburant van començar a esgotar-se. A falta de químics per dirigir les operacions de refinació, d'analistes per efectuar el seguiment de la qualitat dels productes acabats, el petroli brut s'acumulava en els tancs; aviat va caldre aturar el flux d'or negre de procedències diverses a falta de mitjans tècnics per a transformar-lo. El govern va prendre llavors algunes mesures impopulars: en un primer temps el racionament, després la confiscació de les existències a favor de sectors prioritaris: salut, ambulàncies, exèrcit, etc.

El primer hivern no va plantejar problemes, tenint en compte les precaucions individuals dels ciutadans, que havien omplert els seus dipòsits de fuel, però van constatar molt aviat que no podien renovar el seu proveïment, atès que les refineries ja no funcionaven. Afortunadament, molts d'ells havien elegit el “tot elèctric” i les conseqüències semblaven limitades: les centrals nuclears continuaven subministrant l'energia que necessitava la vida moderna, però sense control químic.


No és menys cert que el descontentament era perceptible, estalvi ... a nivell de les associacions de protecció del medi ambient, les quals van registrar una sensible disminució de les contaminacions de l'aire, gràcies als aparells automàtics de detecció que encara funcionaven. Ràpidament, no obstant això, els reactius necessaris per al seguiment de la presència de contaminants en l'aire van faltar i d'ara endavant va ser impossible aplicar qualsevol forma de detecció.

Al final d'aquest període, a tot arreu s'utilitzaven mitjans alternatius:

- A nivell de transports, la bicicleta va recuperar el seu lloc d'honor, perquè els cotxes, abandonats per tot arreu a causa de l'esgotament dels carburants, van ser substituïts per bicicletes amb gran satisfacció, ja que l'absència de vehicles de motor permetia, finalment, disposar d'espais per a ciclistes sense por de ser enderrocat o fins i tot atropellat. Però ... la utilització intensiva d'aquesta manera de transport va tenir una conseqüència inesperada en els pneumàtics: el mal estat dels carrers i carreteres, el quitrà de la que començava a desprendre's per plaques, va provocar el desgast ràpid dels pneumàtics. Com no podien ser substituïts, les bicicletes van ser al seu torn abandonades malgrat els esforços dels qui, recordant-se de la segona guerra mundial, es van lliurar a operacions perilloses per mantenir-les a punt de marxa. Els individus van aprendre així que el quitrà era el resultat d'una fórmula química complexa, que precisava de la síntesi de substàncies que confereixen adhesió a la grava i a les pedres, i que els pneumàtics eren també una fórmula subtil, essencialment – per no dir totalment - química.

- A nivell de calefacció, la situació es va convertir en dramàtica des de l'inici del segon hivern. La segona irrupció del volcà Pinatubo a les Filipines havia creat una situació difícil, perquè al contaminar l'atmosfera fins a 24 quilòmetres d'altitud, al destruir el 20% de la capa d'ozó, havia provocat una modificació climàtica tal que la temperatura va caure brutalment. Els homes i les dones, als qui faltava la major part de les energies a les quals estaven acostumats, van transformar les seves instal•lacions per adaptar-les a les energies antigues que van poder així redescobrir:

> primer el carbó, però com no s'efectuava cap control i les coqueries havien tancat, la generació de gasos sulfurosos i, per tant, àcids va ser enorme ... i sense control! Es van causar deterioraments als edificis, augment del nombre d'asmàtics i la destrucció dels boscos per culpa de les pluges àcides. A més, es van registrar nombrosos casos d'intoxicació per monòxid de carboni, perquè les potineries practicades a les calderes no sempre permetien la combustió completa;

> la fusta va ser també un valor explotable, tant més que el tancament de les fàbriques de pasta de paper permetia disposar-ne en gran quantitat. França, que posseïa un patrimoni forestal important, va tirar mà de les seves reserves, però aquestes no van tardar a mostrar els seus límits, perquè la destrucció de nombroses hectàrees per les pluges àcides i l'atac del bosc per paràsits, que es van tornar virulents per l'absència de mitjans químics per combatre'ls, van accentuar aquest procés.

Com les desgràcies mai vénen soles, un incident en una central nuclear, lligat a l'absència de control químic en l'evolució del combustible o del seu entorn, va obligar a les autoritats a prendre mesures immediates, que desembocarien, molt ràpidament, en la parada del conjunt de les centrals.

Al disposar d'electricitat en quantitat limitada i per rotació, no desplaçant-se més que a peu i per tant a curtes distàncies, en els éssers humans van renéixer els instints tribals, gelosos del que posseïen i poc disposats a compartir. Això va conduir a conflictes entre “tribus” i van instaurar un règim local bel•licós on el menor espurna podia conduir a l'enfrontament.

Un altre efecte de la decisió dels químics atacà als consumidors en un dels seus elements necessaris per a la vida: el menjar. Primer va ser la degradació del menjar o ingredients més corrents, per exemple, el sucre – que a més era el producte químic de base més barat – va començar a faltar al no poder extreure’l de la remolatxa i purificar-lo. D'altra banda, l'absència d'abonaments havia provocat una enorme caiguda no només de la producció de la remolatxa sinó també de tota la producció vegetal. El rendiment per hectàrea de blat era de l'ordre de magnitud del de principis del segle passat, mentre que les verdures, atacades per dorífores, erugues i altres insectes, es tornaven cada vegada més rares. Correlativament, el nombre de caps de bestiar i d'animals de corral es va reduir a falta de menjar i, també, degut a les malalties que els veterinaris no podien tractar sense medicaments.

Es va racionar la llet, perquè ja no es disposava de mitjans per estabilitzar-la, mentre que els consumidors van haver de recordar el gust de la mantega rància, que els antioxidants havien contribuït a fer desaparèixer. La carn s’havia de consumir molt ràpidament perquè tampoc es disposava de conservants i els embalatges, de cartró o de plàstic, ja no es fabricaven.

Il•luminats per espelmes d'estearina (una invenció de químics), limitats en els seus desplaçaments, esglaiats pel fred (després per la calor), els nostres conciutadans van constatar una ràpida disminució dels seus anys de vida.

Certes malalties van recuperar avantatge i tant més que la falta de medicaments – la major part dels quals era el resultat de la síntesi química – es va fer sentir des del començament de la vaga. És així com els éssers humans van aprendre que:

- els únics medicaments contra la SIDA – la triterapia – procedien tots de preparats químics,

- certes hormones no eren d'origen natural sinó fabricades completament per químics. Com faltava la píndola anticonceptiva, es van registrar nombrosos embarassos indesitjats (¡la desaparició de la televisió, components del quals eren el resultat de la síntesi, va contribuir a la importància del fenomen!),

- encara que extretes de substàncies naturals, certes molècules anticancerígenes, com la taxotera, s'optimitzaven per modulació química; i, sobretot, ... descobriment inesperat per a molts, l'aspirina era un producte químic! La seva desaparició va ser cruel i, evidentment, no compensada per la decocció de fulles de salze, que, se sabia des de l'antic règim, tenia un efecte limitat.

Es van registrar altres conseqüències més o menys greus: primerament en l'àmbit del vestit. Com havien desaparegut les fibres artificials, va desaparèixer també la varietat d'estructures que permetien obtenir (protecció del fred, de la calor, resistència a la intempèrie, teixits intel•ligents, etc). La fibres naturals van recobrar importància: primer la llana (però com les ovelles disminuïen en número, la disponibilitat d'aquesta matèria també es va reduir), després el cotó, però no havent ja disponibilitat de pesticides, camps sencers van ser destruïts.

Trobant-se en condicions semblants a les quals els seus pares i avis van conèixer durant la segona guerra mundial, els éssers humans van aprendre de nou a reutilitzar tots els residus i a recuperar el més petit retall; per exemple, les tapisseries dels cotxes abandonats es van utilitzar i els pantalons es van adornar dels baixos de pantalons que no feien joc amb els colors originals. A més, els colorants també es van esgotar i, a falta de diversitat, la tristesa es va abatre sobre els vestits de tints grisos, marró o blanc descolorit, que la desaparició dels detergents impedia tornar verdaderament blancs o més blancs que el blanc. Res de portar texans: el colorant blau artificial no podia ser substituït per les petites quantitats de productes extrets de l'herba pastís, el cultiu del qual s'havia reiniciat a la regió de Tolosa. La situació era intolerable! La població ja no disposava de mitjans d'expressió:

- sense paper ni tinta d'impremta
- ràdio i televisió sense funcionar: cables elèctrics i antenes sense substituir, pantalles destruïdes, electrònica sense components.

Els fòrums van servir llavors de lloc de reunió on cadascun podia expressar-se; es va concloure unànimement un acord. Una delegació havia d'intervenir davant els polítics perquè aquesta situació cessés i els químics reprenguessin les seves activitats. Una delegació vinguda de la França profunda, per etapes, a cavall, en carreta, a peu, va ser rebuda a l 'elisi, on el president, parapetat en les seves dependències oficials, no es comunicava amb l'exterior més que per una estafeta de a peu.

Un comitè, dirigit pel vicepresident del Senat i el conseller científic del president de la República (els dos antics químics), va ser encarregat d'entrevistar-se amb aquests per convèncer-los de retirar la seva decisió. No va ser cosa fàcil, perquè primer calia trobar-los.

Com havien dit a l'inici de les hostilitats, tots s'havien reconvertit; per exemple:

Pierre Potier, descobridor de dos medicaments anticancerosos, havia obert una herboristeria
Jean-Marie Lehn, Premi Nobel de Química en 1987, es cuidava dels òrgans de la Catedral d'Estrasburg
Robert Carrie, era entrenador de l'equip de futbol de Rennes
Armand Lattes, antic petit cantor de “Croix donis Bois”2, havia entrat en el cor del Capitoli de Tolosa
Andrée Marquet, antiga alumna en pràctiques d'un famós restaurant bretó, havia obert un restaurant
François Mathey, enginyer politècnic, havia entrat a l'exèrcit
Hervé This, actuava de professor de cuina en una escola d'hostaleria
Robert Corrieu, treballava com enòleg en una explotació vinícola
Pham Tau Luu i Emile Vincent havien entrat en ordres religioses, etc, etc.


I els francesos, estupefactes, van descobrir així que darrere de la química havia químics i que aquests eren homes i dones com ells, que compartien les mateixes alegries i les mateixes preocupacions, respectuosos amb la naturalesa i el medi ambient.

El començament de les negociacions va estar marcat per les vacil•lacions dels químics, que guardaven en el record els retrets passats. Després de reflexionar, van acceptar signar un acord, a reserva de la seva acceptació per la comunitat, sobre un cert nombre de regles recollides en una declaració.

Vet aquí els principals articles d'aquesta declaració:

1) els signants, havent reconegut el balanç positiu de l'acció dels químics, es comprometen a no fer als químics ni a la seva especialitat responsables de tots els mals,

2) sempre que sigui precís, els signants reconeixeran als químics les accions positives que hagin
realitzat, cuyo mèrit s'ha tingut tendència a assignar a altres disciplines. Per exemple, un medicament
sintetitzat per un químic no serà, d'ara endavant, obligatòriament el resultat únic d'una victòria de la
medicina,

3) en lloc d'insistir només en els aspectes negatius d'un descobriment químic, s'efectuarà una anàlisi objectiu de la seva aportació a la societat abans de difondre'l o de prendre posició.

En contrapartida, els químics es comprometen a reprendre les seves activitats i a prosseguir els seus esforços per aplicar una política de civilització sostenible, que respecti a l'home i al seu entorn i que garanteixi els efectes positius del progrés a les generacions futures.

Avui us vull recomanar un lloc web, concretament dins la pàgina de Flickr, on hi ha un racó on han publicat 1400 posters de propaganda de Russos compresos entre 1917 i 1991.

Pot servir per a alguna inspiració gràfica, per documentació... o simplement per a observar-los.

A dalt us ensenyo un d'aquest posters publicats, podria ben ser una gavina en flames,no?, molt adient... jejeje

Enllaç: http://www.flickr.com/photos/bpx/

A dins aquesta teranyina d'abast mundial que és intenet (que filosòfic que m'ha quedat, tu!), hi ha allotjada la pàgina web del Blue Bar.

Allí dins, a part de tota la informació necessària per a conèixer aquest mític indret de la Platja de Migjorn, podeu observar una càmera web connectada les 24h del dia, que ens ensenya imatges de la platja amb Es Cap de fons...

A més, si disposau de WindowsVista© al vostre PC podeu col•locar-la a sobre l’escriptori i anar contemplant-la... i si no, doncs una visita al lloc web del Blue Bar i sabrem com està la mar o el temps a Migjorn.

Per si algún dia no podem sortir a fora de casa, o si estam massa lluny per poder arribar a veure dins... aquesta càmera ens permet saber a l'instant com va per aquest indret...

Aquest vídeo és un poc vell, però ara amb això d'Eurovision pareix que es cantants que s'esbiaixen bastant del que diríem cantant normal tenen un encant... que si Josmar, que si Miquel del Roig... jo vot pen Miquel Mariano.

Avui vos incloc el poema d'Ausiàs March musicat per Raimon "Veles e vents"... La cançó l'he trobat al YouTube, en curiós vídeo japonès, a on han posat la cançó com a banda sonora del seu vídeo (val a dir que el vídeo queda molt lluït)...

És un bon vídeo per a reflexionar sobre la internacionalitat de la nostra música (llegeix "Llengua"), potser ""només"" som 10 milions de catalano parlants però hi ha 6000 milions de persones que ens poden escoltar... aquests que es recolzen amb el nombre de parlants d'una llengua per menyprear-la... no saben el que es perden (per no dir una altra cosa).

Aprofit per indicar-vos un lloc web anomenat Música de Poetes, des d'on es podem llegir i escoltar poemes musicats de diversos autor, simplement pitjant a ximateix.
Música de poetes, un espai virtual per a la música i la literatura, que us convida a conèixer les cançons que músics catalans han fet amb els nostres millors poetes, algunes de les quals, hores d'ara, són difícils de trobar al mercat.

Tot pareix que a ca'n barça la història és va repetint, els cicles s'acaben i tornen a començar.

Aquesta cançó pareix que la van fer tot just ahir... i res més lluny de la realitat, és de l'any 1987 inclosa al disc "Marro!.

Gràcies per tot...

Gràcies per haver-nos tornat la il·lusió quan l'havíem perdut, per haver-nos dut títols quan ja no en guanyàvem, per haver-nos tornat a fer un referent mundial quan ja ho havíem deixat de ser... n'hi ha molts per als que aquest món és negre o blanc, però el nostre simplement (o complexament) és blaugrana... la història us farà justícia.

Gràcies per tot... i molta sort.

Formentera, i més concretament les relacions entre les persones que hi vivim, servim com a exemple per a l'estudi del terme de consanguinitat a l'assignatura de Biologia Humana que s'imparteix a la Universitat de Barcelona.

En el tema de Genètica de les poblacions humanes s'explica com estudiar la consanguinitat a partir dels cognoms, i com a exemple s'il·lustra la freqüència dels cognoms que es presenten en quatre poblacions aïllades: dos valls pirenaics, una població aïllada socioeconomicament i una població insular (Formentera).

A Formentera, es ben conegut aquest tema... fins al punt que el Doctor Isidor Costa va detectar que la majoria dels que tenen cognom Ferrer tenen o són portadors de l'anèmia del mediterrani o Talassèmia, molt freqüent a les Balears i les poblacions costeres de la mediterrània.

El següest gràfic s'ha realitzat amb les dades que s'exposen a l'assignatura i representa la freqüència dels cognoms formenterers (no apareix l'any de l'estudi ni la font de les dades).

Pitja-hi a dalt per veure'l més gros.




El text de més abaix és un fragment de l'article publicat a l'EEIF sobre etnografia i cultura popular on s'explica la consanguinitat que es produeix a Formentera.

[...] el matrimoni entre parents a Formentera, tot i que el matrimoni entre consanguinis és estadísticament inevitable en una població petita que practica un alt percentatge d’endogàmia local, fins i tot al nivell de parròquia. No cal oblidar que l’Església ha modificat històricament els seus criteris sobre els graus de consanguinitat i que més de la meitat de les dispenses matrimonials sol·licitades pels formenterers cauen dins el darrer grau de prohibició. Aquest grau, cosí/-ina tercer/a, a Formentera és entès com un parent llunyà amb el qual ja no es tenen obligacions de parentiu, però se’l reconeix com a parent, és a dir, ni massa parents i vesins, ni massa estranys o allunyats. El control social que suposa el festeig amb la supervisió constant de la generació superior sobre els fadrins, introdueix les consideracions de tipus econòmic, on l’estatus de la casa dels contraents es té molt en compte per establir la compatibilitat matrimonial. Prova d’aquest pes, és que a les dispenses matrimonials, a més de l’“estretor de l’illa”, també s’expressaven criteris econòmics com ara la conservació del patrimoni i la falta de dot o pobresa. La rigidesa del sistema matrimonial tenia la seua contrapartida en les fuites, que permetien accelerar el procés de formació de la parella.

Font: LS.

Qui pot prescindir del flaó? (només algú a qui no li agradi)... postre típic de primavera a les Pitiüses... i conegut als millors indrets del País.

El tast és un petit moment de goig i remembrança. Quan el destí ens convida a fer un llarg viatge, el flaó ajuda a recordar que a "casa" sempre hi ha algú que pensa en nosaltres.

Bon viatge i bon profit.
Gute Reise und guter profit

Formentera presenta un clima mediterrani subtropical sec, que es caracteritza per un elevat número d'hores de sol, estius de temperatura i humitat elevades, i hiverns amb temperatures moderades. Les pluges són escasses i amb dos màxims al mes d'octubre. Formentera és l'illa més càlida i seca de les illes Balears, amb una mitjana anual superior als 18ºC i una precipitació total anual de al voltant de 450 mm, que pot arribar a ser de només 300 mm a la zona nord de Formentera.

Campanya contra el Sida (spot del dia mundial del SIDA 2006), promoguda per Metges sense Frontera... El SIDA és una bola!, que ho destrueix tot. Al món hi ha uns 30 milions d'infectats amb el VIH, 22 milions d'ells a l'Àfrica Subsahariana.

Spot 2007 - Un gol a la vida.

Estadístiques del SIDA.
Número de persones que viuen amb el VIH
Total: 33,2 milions [30,6 - 36,1 milions]
Adults: 30,8 millones [28,2 - 33,6 milions]
Boixos menors de 15 anys: 2,1 milions [1,9 - 2,4 milions]

Nous infectats pel VIH
Total: 2,5 milions [1,8 - 4,1 milions]
Adults: 2,1 milions [1,4 - 3,6 milions]
Boixos menors de 15 anys: 420.000 [350.000-540.000]

Morts a causa del SIDA
Total: 2,1 milions [1,9 - 2,4 milions]
Adults: 1,7 milions [1,6 - 2,1 milions]
Boixos menors de 15 anys: 290.000 [270.000-320.000]


Font UNAIDS, desembre 2007