Perdonau-me primer de tot si a aquest escrit d'avui es sobrepassen els límits escatològics permesos, però avui la cosa va de culs... el mot forma part de diferents entrades a l'enciclopèdia catalana, per exemple amb cul hi trobam:

Cul
1. En l'home, part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan seu
2. Racó, part extrema on es considera que acaba un lloc, un espai
3. Part que resta d'una cosa quan s'ha acabat o consumit gairebé totalment

Ull del cul
4. Anus

Cul de gallina
5. Defecte produït en els teixits com a conseqüència de fils fluixos que s'arrufen

Cul d'ou
6. Concavitat practicada en la superfície d'una peça, definida per una superfície de revolució, no cilíndrica i, en general, de profunditat menor que el diàmetre en la superfície de la peça

Cul de got
7. Pedra falsa o d'escàs valor

També hi ha topònims amb la paraula cul.

Es Cul de sa Ferrada
8. Badia de la costa septentrional de Menorca (Ciutadella), a l'oest de cala Morell

Serra de Cul de Portadora
9. Serra dels municipis de Monistrol de Montserrat (Bages) i Vacarisses (Vallès Occidental)

Però el cul (entès com a marc del seu ull) és aquella part del cos que difícilment ens la veiem, que poc cas li fem i que tanta utilitat ens fa. En general si està al seu lloc no és perillós, tan sols incomodós quan té ganes de batalla. El problema ve quan la batalla la provoquen culs que no estan al seu lloc, aquells que estan situats allà on l'esquena comença i llencen els seus raonaments a l'aire que respirem. Ovidi Montllor amb la seva cançó "Culminació" ja va posar de manifest la revolució d'aquests últims...

Gràcies al cul podem fer allò tan saludable que es diu cagar.

Fa algun temps, passejant per un carrer (a uns 300Km de l'illa) vaig trobar a una parada de llibreters antics un fulletó en to humorístic que descrivia les "Virtuts del Cagar" (no us sabria dir les dades d'aquest fulletó escrit en català anterior a la normalització perquè el poguéssiu adquirir, doncs solament surt "Es ven en casa Joan Grau - Reus").

Llegint-lo et dones compte d'allò que ja sabíem... Realment el cagar ens governa!... a vegades no deixem res per qualsevol cosa, però ho deixem tot perquè "el senyor Roca ens crida", perquè "hem d'anar a evacuar un dubte", perquè "hem d'anar a externalitzar el nostre malestar" o potser perquè "hem d'anar a desestimar una hipòtesi"... sigui com sigui la raó és només una, i en acabar 12L d'aigua s'encarreguen de fer desaparèixer els dubtes, malestars i hipòtesis...

El fet d'evacuar és llei de vida i ens hi va la salut, aquell qui no caga malalt segur que es posa. El cagar no té avui dia (i no el tindrà) el reconeixement que es mereix, s'utilitza la paraula per expresar quan una cosa ens ha anat malament (l'hem cagada...), per quan tenim por (estar cagat...), per descriure menyspreu cap algú (cagar-se en... ). No sé si és hora, però potser sí el moment de lloar el cagar, així doncs...

Us transcric algunes paraules amb les que aquell autor representa les virtuts, perquè no, d'aquest vuitè art que és el cagar...

Salut,