Presó de Formentera
2.5.08Aquest és le títol d'un poema de Joan Colomines sobre la Colònia Penitenciària de Formentera. A baix, una fotografia de la placa en memòria als que allí moriren.
Presó de Formentera
El Jardí, 1982
Per escoltar-lo amb veu de l'autor pitja ximateix
El Jardí, 1982
Per escoltar-lo amb veu de l'autor pitja ximateix
Sa Colònia va ser la tomba de gairebé seixanta presoners republicans espanyols durant la postguerra. Mil cinc-cents homes arribaren a estar presos al mateix temps en aquest recinte.
Sa Colònia va ser el lloc de reclusió franquista més temut de totes les Balears durant els primers anys de la postguerra. Aquest camp de concentració era a Formentera, prop del port de la Savina. L'any 1941, en aquest terreny erm ple de barracots, hi va arribar a haver 1.500 presoners alhora. Tots, naturalment, eren republicans, principalment gent humil que no sempre havia tingut una participació destacada en la guerra civil. Avui, aquest cruel camp de concentració ja té una història gràfica: Aigua clara és un documental de gairebé una hora que ha estat elaborat per un grup de formenterers i dirigit pel periodista Carmelo Convalia, assesorat del Santi Colomar, i produït pen Pep Mayans.
El fil conductor del documental és el testimoni de Joan Colomar (Peret), un dels presoners que hi estigueren reclosos, pel fet de tenir idees anarquistes. Colomar, natural de Formentera, té 95 anys i manté una lucidesa i una facilitat d'expressió admirables. En explicar els seus primers records, a principi del segle XX, rememora com es va fer anarquista. "Per què m'hi vaig fer? Perquè volíem ser lliures ...
Tot va canviar el 1936, quan Franco va alçar-se contra el govern de la República i començà una guerra i després una dictadura. A Joan Colomar el van empresonar, juntament amb més formenterers i balears, però sobretot peninsulars.
Les escenes que vivien al campament, amb uns vigilants sinistres i una fam extrema, són explicades fidelment per Colomar i per algun altre supervivent que encara hi ha a l'illa. Ho recorda un passatge del documental. "S'hi passava fam, molta fam. La gent moria d'inanició. Només mos donaven una pòcima que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Recordo que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que aquell dia va poder menjar. Va anar a vomitar en un sèquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s'hi llançaren per menjar-se-les."
Els naturals de Formentera tenien alguns privilegis perquè els familiars podien portar-los menjar. "Però això era violent", recorda Colomar. "Com podies acceptar aquell menjar davant un munt de gent totalment famèlica que et mirava amb aquells ulls; era molt violent."
Tanmateix, en contrapartida, els habitants de Formentera havien de suportar el rebuig i l'escarn dels propis veïns. A Formentera tothom es coneixia. La filla d'un dels presoners que parla al documental recorda que els seu pare "mai no va oblidar" la humiliació de què fou víctima al carrer per part de veïnats seus només pel fet de ser republicà i haver estat a sa Colònia. "I jo tampoc no ho puc perdonar", afegeix ella.
L'any 1943 va acabar el malson, però en quedà el record macabre.
Avui, en aquell terreny només hi queden les restes. No hi ha cap barracot, però algun vestigi indica que allà hi va haver el lloc on moriren desenes de persones que no havien comès cap delicte.
Sobre aquestes restes, Colomar explica al final del reportatge el secret de la felicitat. Aquest home, que es va acostant a la centúria i que aparenta tenir una bona forma física --a desgrat d'una vida tan atzarosa i tan dura--, afirma: "Per ser feliç n'hi ha prou de tenir per viure. No ser molt ric, sinó tenir per viure. I estimar la gent; no voler mal a ningú... i beure aigua clara".
Joan Colomines en el seu poema Presó de Formentera, va anomenar aquest camp de concentració "cementiri de vius".
Joan Lluís Ferrer
(El Temps, 1.201 / 19-06-07)
Font del text: ximateix
Sa Colònia va ser el lloc de reclusió franquista més temut de totes les Balears durant els primers anys de la postguerra. Aquest camp de concentració era a Formentera, prop del port de la Savina. L'any 1941, en aquest terreny erm ple de barracots, hi va arribar a haver 1.500 presoners alhora. Tots, naturalment, eren republicans, principalment gent humil que no sempre havia tingut una participació destacada en la guerra civil. Avui, aquest cruel camp de concentració ja té una història gràfica: Aigua clara és un documental de gairebé una hora que ha estat elaborat per un grup de formenterers i dirigit pel periodista Carmelo Convalia, assesorat del Santi Colomar, i produït pen Pep Mayans.
El fil conductor del documental és el testimoni de Joan Colomar (Peret), un dels presoners que hi estigueren reclosos, pel fet de tenir idees anarquistes. Colomar, natural de Formentera, té 95 anys i manté una lucidesa i una facilitat d'expressió admirables. En explicar els seus primers records, a principi del segle XX, rememora com es va fer anarquista. "Per què m'hi vaig fer? Perquè volíem ser lliures ...
Tot va canviar el 1936, quan Franco va alçar-se contra el govern de la República i començà una guerra i després una dictadura. A Joan Colomar el van empresonar, juntament amb més formenterers i balears, però sobretot peninsulars.
Les escenes que vivien al campament, amb uns vigilants sinistres i una fam extrema, són explicades fidelment per Colomar i per algun altre supervivent que encara hi ha a l'illa. Ho recorda un passatge del documental. "S'hi passava fam, molta fam. La gent moria d'inanició. Només mos donaven una pòcima que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Recordo que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que aquell dia va poder menjar. Va anar a vomitar en un sèquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s'hi llançaren per menjar-se-les."
Els naturals de Formentera tenien alguns privilegis perquè els familiars podien portar-los menjar. "Però això era violent", recorda Colomar. "Com podies acceptar aquell menjar davant un munt de gent totalment famèlica que et mirava amb aquells ulls; era molt violent."
Tanmateix, en contrapartida, els habitants de Formentera havien de suportar el rebuig i l'escarn dels propis veïns. A Formentera tothom es coneixia. La filla d'un dels presoners que parla al documental recorda que els seu pare "mai no va oblidar" la humiliació de què fou víctima al carrer per part de veïnats seus només pel fet de ser republicà i haver estat a sa Colònia. "I jo tampoc no ho puc perdonar", afegeix ella.
L'any 1943 va acabar el malson, però en quedà el record macabre.
Avui, en aquell terreny només hi queden les restes. No hi ha cap barracot, però algun vestigi indica que allà hi va haver el lloc on moriren desenes de persones que no havien comès cap delicte.
Sobre aquestes restes, Colomar explica al final del reportatge el secret de la felicitat. Aquest home, que es va acostant a la centúria i que aparenta tenir una bona forma física --a desgrat d'una vida tan atzarosa i tan dura--, afirma: "Per ser feliç n'hi ha prou de tenir per viure. No ser molt ric, sinó tenir per viure. I estimar la gent; no voler mal a ningú... i beure aigua clara".
Joan Colomines en el seu poema Presó de Formentera, va anomenar aquest camp de concentració "cementiri de vius".
Joan Lluís Ferrer
(El Temps, 1.201 / 19-06-07)
Font del text: ximateix
1 comentaris