Els Remots orígens d'una cançó

26.4.09


Avui no escric jo, sinó n'Isidor Marí... bé, aprofit per transcriure un article que va fer per fer-se ressó de l'enorme riquesa de la cultura popular... 


Estam equivocats del tot quan pensam que els mitjans d'expressió artística dels pagesos són sempre vulgars, grollers i sense interès. Es tracta d'un
prejudici injustificat i que convé oblidar.

Ja començam a reconèixer que l'arquitectura popular eivissenca és una manifestació important. A veure quan es manifesta pràcticament el bon gust que ja existeix en teoria.

En la consideració del valor de les cançons pageses anam més endarrerits. Els pagesos no les canten, perquè ha canviat el sistema de vida, i això ja no s'estila, i si no es fa aviat una recollida exhaustiva i metòdica, perdrem un dels magatzems més rics de la nostra cultura. Que no arribi massa tard la rectificació d'actitud.

És necessari que respectem i estudiem aquestes cançons nostres, perquè pot haver-n'hi de tan interessants com la que després veurem. Moltes cançons
pageses, i especialment els romanços, tenen un origen culte; el poble no ha fet més que de transmissor (poc o molt reformador) en aquests casos, que són
curiosos quan es pot reconstruir el procés seguit. Ara ho veurem.

La cançó que ens ocupa diu així:

Bona nit, blanca roseta,
plena de bones olors,
no hi ha al cel tantes estrelles
com vegades pens en vós;
5 que enc que la mar tornàs tinta
i el cel que de paper fos,
fossen es hòmens notaris
i de cada un n'hi hagués dos,
no bastarien a escriure,
10 ma vida, nostros amors,
es que hem passat finsus ara,
es que passarem es dos.

Aquesta cançó, d'acord amb la música que l'acompanya ara, té tres estrofes de quatre versos. Fixem-nos en les dues estrofes finals, que són les que ens interessen. La força poètica d'aquest fragment és notable, i el fet que aparegui en una altra cançó (Sa serena cau menuda) demostra que agradà i es difongué a la nostra illa.

Llegint la novel·la Tirant lo Blanc, em va sorprendre trobar aquest passatge:

«...e Diafebus féu principi a un tal parlar:
—Si la mar se tornava tinta e l'arena paper, jo pens no bastaria d'escriure l'amor, la voluntat, les
infinides recomandacions que aquell pròsper e virtuós
Tirant tramet a la majestat vostra,»...

Encara vaig quedar més admirat en llegir al Llibre de Fortuna e Prudència, de Bernat Metge, aquests versos:

e que sofir adversitats
pijors que ocells que em devoren,
los quals celis que Déus adoren
no podien imaginar
ne escriure, posat que la mar
fos tinta e lo cel paper.

Evidentment, amb el tema d'aquesta cançó passava una cosa rara. Vaig continuar buscant referències, i en el Cançoner Popular de Mallorca hi havia aquestes cançons:

Si la mar tornava tinta
i el cel paper daurat,
escriuria tot lo dia
cartes a s'enamorat.

Sí la mar tornava tinta
i la Ciutat paper hermós,
no em cansaria d'escriure
cartes per^enviar-vós.

Si la mar tornava tinta
i los peixos paper d'or,
escriuria una carteta
a la prenda del meu cor.

Si la mar tornava tinta
i les ones paper fos,
no en tendríem per escriure
s'amor que tenim jo i vós.

Les coincidències amb la cançó eivissenca, per bé que parcials, també són notables. Això demostrava que com a cançó popular també tenia parentela, i més quan a Menorca m'han dit que hi ha una cançó (no la recordaven literalment) que parla també de la mar que es torna tinta i les muntanyes paper fi. Però això no és tot. Un llibre de cançons del pla d'Urgell duu aquesta:

Si la mar se tornés tinta
i los peixos escrivans,
no abastarien a escriure
la virtut de vostres mans;

SI la mar se tornés tinta
i els peixos fulls de paper,
no s'abastaria a escriure
la virtut que vostè té.

I per si això fos poc, unes altres de recollides al peu de Montserrat diuen:

Si la mar se tornés tinta,
les muntanyes paper d'or,
bon amor, com hi vindrien
les cartes a vostre cor!


Si la mar se tornés tinta
i los peixos escrivans,
les cartes com hi vindrien,
bon amor, a vostres mans!


Si la mar se tornés tinta
i l'arena paper d'or,
n'escriuria una carteta
a l'estimat del meu cor.

Qualsevol veu clarament que la cançó està escampada en moltíssimes variants (pensem que no estan recollides totes les cançons) per la totalitat de les terres catalanes. És possible que n'hi hagi alguna versió al Rosselló o al País Valencià, cosa que no puc afirmar ara per ara, però ja és prou tot això que acabam de veure per a provar que és una de les peces més esteses en l'àmbit català.

Ara bé, quin és l'origen d'aquesta cançó catalana? Una nota del darrer llibre citat ens ho explica. A l'Edat Mitjana, s'atribuïa a un docte rabí, Johanan
ben Zachai, la frase: 
Si tot el cel fos pergamí i tots els fills dels homes escrivents, i tots els arbres
del camp plomes, no es podria abastar a transcriure tot allò que he après.

El Talmud, llibre sagrat dels jueus de després de Crist, també diu: 
Si tots els mars fossin tinta,
tots els joncs plomes, tot el cel un pergamí, i tots els
fills dels homes escrivents, no s'arribarien a assentar
els sentiments secrets del cor d'un rei.

Un altre rabí del segle xi, Mir ben Isaak, en un cant hebreu arameu, va dir una cosa molt semblant:

Si el firmament fos pergamí i tots els joncs
plomes, i tots els mars i tots els llacs tinta, i tots els
habitants de la terra escrivents llestos, no s'abastaria
a descriure la majestat del senyor del cel i del príncep
de la terra. 
No hi ha dubte que l'origen es jueu. El tema, amb diverses mutilacions, variants i reinterpretacions, apareix a l'Alcorà, en cançons populars  (gregues, sèrbies, italianes, alemanyes i angleses), i és adaptat per un escriptor italià i un d'alemany. Es tracta, per tant, d'una idea d'expansió gairebé mundial. Notem, però, que de totes les versions, la que sembla ajustar-se més a la frase repetida hebrea és la cançó eivissenca. Va ser que un poeta català conegué la idea jueva i la va adaptar a les seves experiències d'enamorat? 
Qui sap! De tota manera, ja veis si tenen importància o no les cançons
pageses.

ISIDOR MARÍ

pdf

You Might Also Like

1 comentaris