Cap-baix i de camí cap a l'estació des d'on embarcaria cap a un nou indret, els meus ulls entrepussaren amb una bèstia, que per jo era estranya. Desconec com es diu, com viu, d'on vé i que feia enmig d'aquell camí que compartirem durant uns instants. 

Com tot el que desconeixem i que surt dels marges estètics (i funcionals), que ens han ensenyat durant els anys que hem après, és estrany i per això m'hi vaig fixar. Varem creuar les nostres mirades, i després cadascú va seguir el seu camí.

Per evitar que seguim essent uns desconeguts, si algú l'ha vista abans i sap qui és per favor que m'ho digui... li vaig trobar un encant especial, lluny de pensar que es tractava d'una bèstia kafkiana angoixada per sobreviure en aquell panot de la vorera.

Sense por al desconegut serem lliures i per tant feliços.