És una Plegamans o Pregadéu (sembla que estigui resant quan devora les seves preses) i rep el  nom científic de Mantis Religiosa... resulta que em vaig "enamorar" de la seva bellesa (com molts d'altres) i ara he descobert que és agressiva fins a matar!* ... el nostre "amor" no té futur, així que... hem de separar definitivament els nostres camins!, pel meu bé.

És una bestiola que provoca admiració, curiositat i por... ho té tot per triomfar a la vida!.

[* diuen que es de profit pels humans 

ja que devora gran quantitat d'insectes.]

Si repasseu la història

ben clar comprovareu

que demanar pa amb oli

és més vell que anar peu.

Temps era temps cantàvem,

cantàvem xics i grans,

tot fent la botifarra

als exèrcits romans.

Omnes volumus

Oleum et panem (ter)

et si non dabunt, et si non dabunt

robatorem!

En temps del rei en Jaume

teníem pa al graner;

mai no ens faltava l'oli,

podíem fer i desfer.

Fins que el duc d'Olivares

va armar un sagramental

i els segadors cantaren

tot aixecant les falç.

Volem pa amb oli...

L’any mil set-cents catorze

Felip Cinquè el Borbó

que no estava per orgues

va vedar la cançó.

La gent, però no oblidava

les antigues cançons

i a can Felip cantava

baixant-se els pantalons:

Volem pa amb oli...

En lloc d'aquest Pa amb oli,

que tan hem mantingut,

que el Cara al sol cantéssim

volgué en Franco, orellut (cornut)!

I hi ha qui diu encara

que ens hem d’harmonitzar,

i és que no tenen barra.

Diguem clar i català:

Volem pa amb oli...

Que gros que en Pere Tàpies... (en els dos sentits de la paraula).

La moto
Pere Tàpies


Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa.

Ai!, quan engego la moto,
quin orgasme constitucional!;
és com si d'un glop em fes
tota l'escala social.

Cum, cum, cum.

Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa.

"Gafat" a les seves banyes,
i "xafant" boles al seient,
amb tot ella sóc terrible,
sóc pitjor que en "Frankinstein".

Cum, cum, cum.

Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa.

Assegudes al darrere,
hi duc nenes de bandera
que s'arramben com llagostes,
pel Garraf, quan fem les costes
arribant al lloc precís;
i amb l'excusa de fer un pix,
rodolem tots dos per terra
i ens muntem la nostra guerra...
jo... jo... jo i la moto...
la moto... la moto... mmm... la moto...
la mo o o o o o o o toooooo...
la motomotomotomotomotmoto
la moooooooooo... la moooooo...
kyrieeee eleisooooooon...
la moto la moto motomoto
mo uau uau uau uauauauauau... Pink Floyd.

Passeu amb el meu funeral
si un bon dia me la foto;
a mi porteu-me a un forat,
però arregleu-me la moto.

Sí, sí, sí.

Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa.

Sóc pedal, jo sóc bugia,
sóc la roda i sóc pistó,
gruaaa m’accelero, corro i freno,
sóc la moto que duc jo.

Ah, ah, ah.

Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto... ai, ai, ai,
ai, que se "m’asselera" la màquina,
que se "m'as..." para, nena, para, para...
para que "ense" la fumerem...
però qui ha posat la paret aquesta?,
si no hi era! Ai, ai, ai , ai, ai...
Pgggggggggg.

Poema dels oprimits – Ken Zazpi

En aquest país ocult,

amb les ombres vaig jugant;

intentant ser jo mateix,

pintant un endemà…

Tot allò que no puc ser,

raja sempre del meu cant;

l’alba és ben a prop,

la sento,em va envoltant…

La història ja se sap,

no tothom l’explica igual;

es difícil d’empassar,

la veritat del del costat…

Ara a prop dels oprimits,

un poema vull cantar,

tota l’amargor,

que volen amagar…

I canto als llits buits,

a la mare, al seu patir;

a tot el temps fugaç,

de que ens van desposseint…

Al ferro, al seu crit

al pare atemorit

a tothom que ho patim…

Escoltem des de petits,

tot allò que hem d’estimar,

tot allò que hem de ser,

a la força imposat…

ara, prop dels oprimits,

cantaré una cançó,

coberta tenen ja,

tota l’amargor…

A la soledat,

als íntims i als amics,

a cada instant del viure,

que de les mans, ha fugit

Als qui van ser ahir,

als qui son ara aquí,

als que encara han de venir…

Estimada vull sentir,

que aviat tot canviarà:

que també seràs amb mi,

el dia de demà…

I que els que vindran després,

ja mai més no cantaran,

aquest cant dels oprimits,

i tampoc no ploraran…

Diga’m per favor,

ara amiga ja,

allò que vull escoltar,

estimada, amor…

En els accidents,

les adversitats

a els que per nosaltres fins la vida han donat…

Als que de camí,

mai no han arribat,

als que lluitem,

i al vent de…

llibertat.”

L'he hagut de matar... la meva passió per l'aufàbega (alfàbrega) m'ha fet bullir la sang quan he vist que algú se l'estava menjant... les proves del delicte eren fulles menjades i cagallons a sobre les fulles. He consultat a les altes esferes de la casa, i m'han recomanat ruixar-la amb matamosques (apte per a plantes)... i ha caigut la delinqüent, ha caigut morta la puteruga... i era d'un color verd que qualsevol la troba entra les fulles... quanta evolució, quina professionalitat tenia la puteruga!.

Ara hauré d'esperar uns quants dies a fer el pesto per a la pasta, ja que l'eruga se n'ha fotut un bon tros. Si alguna bona persona coneix un mètode per acabar amb les puterugues i me'l vol dir, li agrairé amb una recepta de pasta al pesto.