Ximateix

Hi ha moltes revistes, diaris, publicitats, etc... que utilitzen programes informàtics, per a retocar la imatge de les persones que surten a les fotografies o dels productes que es publiciten... moltes vegades, els consumidors no ens hi fixem... però n'hi ha d'altres que salta a la vista que hi ha retoc, a vegades per petits detalls... però moltes vegades per autèntics desastres.

Hi ha un blog a l'adreça http://photoshopdisasters.blogspot.com/ on es dediquen a trobar aquests errors colossals i a vegades inútils, que fan que la notícia o el producte perdi interès, o no!!... qui sap el que ens volen amagar (són famoses les imatges trucades de la guerra d'Irak... o d'altres afers que ens volien encobrir).

Aquí vos deix un recull d'aquestes imatges que podreu trobar en aquest blog, autèntiques perles...

Fins i tot, la tot poderosa Fox, cau en aquest parany... tants de sous que tenen, i han d'anar copiant el fons d'una imatge...

Tots sabem lo difícil que arriba ser fer fotografies a boixos, sempre s'estan movent... i ja es sap, després la foto surt moguda.

N'hi també que volen obtenir reflexes d'una imatge... i res millor que donar la volta a la fotografia, no?... unes classes d'eixos de rotació reflexió els hi aniria bé!!...

N'hi ha que es retoquen per poder complir la llei... es veu que a alguns estats dels Estats Units està prohibit ensenyar els mugrons pel carrer, ja siguin imatges, homes o dones...

N'hi ha que s'obliden d'esborrar les marques que demostren que has agafat la imatge gratuïtament d'Internet d'una pàgina de pagament.

En aquesta, pobre Batman, si segueix gaire estona més així mirant el paisatge es quedarà guenyo... quina mala folla que té qui li va pintar la finestra al mig de la cara...

Els reflexes del terra tampoc quadren...

A vegades surten mans invisibles... i clar després pensam que hi ha esperits i éssers estranys que ens persegueixen...

En canvi n'hi ha d'altres que les tenen massa llargues i algú decideix escurçar-lis...

Però realment, el millor reflex que demostra el que som... és la nostra ombra...

I es que quan comences amb el Photoshop no hi ha qui et pari...

A vegades s'han de vendre bens o objectes que no són el que pareix... i a vegades s'han de tapar o fer desaparèixer alguna que altra cosa... i on millor que baix terra.

Ha vegades, els dissenyadors que treballen amb PS fan els mateixos errors que els que podria fer un arquitecte... qui no s'ha trobat mai, fer una casa ben polida amb un garatge ben polit... i després trobar que el garatge no té sortida.

La curiositat d'aquesta us la deix per a vosaltres...

Salut,

L'Univers segons
Python i Hawking

15.6.08

Georges Moustaki

9.6.08

Seguirem Somniant
Sopa de Cabra

7.6.08

De viatje... - Quino

5.6.08

Mafalda i el Món - Quino

3.6.08

Els Bars Tornen a Formentera

2.6.08

Pets

31.5.08

Musiquetes.cat

29.5.08

Us vull recomanar aquest web: Musiquetes.cat, musiquetes per a la bressola. Aquests és un lloc on hi trobareu cançons d'arrel tradicionals dels Països Catalans pels més petits (i més grossos)... on a part de llegir la lletra de les cançons les podreu escoltar i descarregar.

El Projecte musiquetes.cat neix com a recolzament al projecte de la Bressola, a la Catalunya Nord... i com es diu a la portada del lloc web: "Musiquetes per la Bressola ens amara de música popular i tradicional i volem que els nens i les nenes les cantin i les ballin, als patis de les escoles i als carrers i les places. Més enllà de l'edició del CD, s'ha aconseguit posar en marxa un projecte juganer, amb els infants, amb la música i amb els músics, però també amb els joves i els pares i mares, padrins i padrines, perquè estem cantant les cançons de sempre"

Les versions de les cançons les signen autors com Joan Miquel Oliver (i el seu fill), Feliu Ventura, el "Botifarra" entre altres...

Com exemple del que hi ha us incloc algunes de les cançons hi podreu trobar.

Una mosca Volava per la llum
_{Tema versionat, produït i cantat per Joan Miquel Oliver, d’Antònia Font, amb l’ajuda seu fill Joanet Oliver.}

Una mosca volava per la llum
i la llum es va apagar
i la pobre mosca
es va quedar a les fosques
i la pobre mosca no va poder volar.

_{Escolta-la en mp3.}

Les Caterinetes
_{Peça popular cantada pel ‘Botifarra’, en honor de la patrona valenciana de les xiquetes.}

Les catalinetes juguen a boletes
i els catalinots juguen a bolots
Tu catalineta, tu que vas i vens
dis-li a ta mare que vinga correguents
que els pardalets grossos
se'n fugen del niu
i a la matinada canten el xiu xiu

_{Escolta-la en mp3.}

La cançó de les mentides
_{Tema tradicional que interpreten Núria Lozano (La Carrau) i Marc Serrats (Xerramequ Tiquis Miquis). És un ska amb tocs de rhythm’n’blues i un punt electrònic.}

Mon pare se’n va al mercat
a comprar una burra cega, oidà,

Li talla els quatre peus,
la burra arrenca a córrer, oidà

I en troba un cirerer
carregat de figues verdes, oidà

Li tira un cop de roc
i en fa caure una ametlla, oidà

Li cau l’ametlla al peu,
li surt sang de l’orella, oidà

De la sang que li va sortir,
en corren set rieres, oidà

Aquesta és la cançó,
la cançó de les mentides, oidà

Qui la vulgui saber
que vagi a Filipines, oidà

_{Escolta-la en mp3.}

Aquest apunt d'avui està dedicat als dos barruguets que corren per casa.

Alimentació, ciència i una reflexió

28.5.08

La "crisi" en el sector gastronòmic desfermada fa uns dies pel cuiner Santi Santamaria, sembla ser que se li ha girat en contra, no tan sols perquè la resta dels "cuiners Prêt a Porter" del nostre país no el recolzen (sinó tot lo contrari), sinó perquè pareix ser que ell, com es diu a la portada del Periodico de Catalunya d'avui (28/març/2008), tampoc compleix amb les directrius que propugna.

La "crisi" començà quan arran de la presentació del seu últim llibre on el cuiner de Can Fabes, va acusar altres cuiners (Ferran Adrià) d'utilitzar productes químics en la seva cuina com són els espessants o gelificants... deia que, així com el fàrmacs porten un prospecte amb tots els productes que porten a la seva formulació el mateix haurien de portar les receptes d'aquests cuiners (s'ha de dir que ni tan sols els fàrmacs porten detallada tota la formulació del medicament)...

La veritat no entenc les crítiques de Santamaria, i la raó que l'ha dut a realitzar aquestes acusacions, doncs de fama no ni faltava ni prestigi tampoc... l'enveja però pot més que tot això, suposo.

S'ha de dir que admiro la feina que dur a terme en Ferran Adrià, ha aconseguit fer allò que cap mare ens ha deixat fer mai a taula... Jugar amb el menjar... ho ha aconseguit combinant gustos, descobrint una nova manera de cuinar posant en practica les lleis de la ciència en el tractament dels aliments... i el més important promovent la investigació alimentària... ha unit, o potser retrobat, alimentació i ciència. Ferran Adrià és més que la persona que és, representa a tot un conjunt de col·laboradors, des dels marmitons fins al científic que l'assessora (sense cap ordre de prioritats)...

Totes aquestes essències de la unió d'Alimentació i Ciència es troben a la Fundació Alícia (ubicada al Monestir de Sant Benet de Bages a Sant Fruitós de Bages). Aquesta és una fundació, creada per la Generalitat de Catalunya i Caixa Manresa, que compta amb un Consell Assessor presidit pel xef Ferran Adrià i amb l'assessorament del cardiòleg Valentí Fuster. Allà s'investiga amb noves textures, nous gustos i nous productes alimentaris, i està recolzada per part de les figures més destacades de la cuina catalana, com poden ser Joan Roca, Carme Ruscalleda, Ramon Freixa o Carles Gaig. El centre vol ser referència i avantguarda mundial en alimentació. Per això la fundació funciona com a centre d’investigació on treballen, juntament amb els cuiners, químics i tecnòlegs dels aliments.

Tres dies després que Santi Santamaria
fes tremolar els fonaments de l'alta cuina
espanyola amb acusacions tan greus com
que els restaurants fan servir productes elaborats
al laboratori que poden posar en perill la salut pública,
Ferran Adrià li va respondre
de manera elegant i contundent: "Alícia".

Fa cosa de unes setmanes vaig tenir la sort de poder assistir a una xerrada pràctica den Pere Castells (excol·laborador a El Bulli), responsable del Departament de Recerca Gastronòmica i Científica de la Fundació Alícia. En aquesta es va donar a conèixer el que fan al centre i en acabar varem practicar amb l'Sferificació... concretament esferificant suc de pèsols (creant un aspecte final semblant a un caviar de pèsol)... la tècnica s'ha fet tan famosa que fins i tot es venen "kits" esferificadors per a fer a casa... d'altres coses que varem provar van ser destil·lats de meló, entre d'altres... realment eren noves textures i nous gustos a la boca.

Fet aquest apunt sobre ciència i alimentació m’agradaria comentar-vos la reflexió, aquesta vindria promoguda potser per deformació professional. El fet és que, en aquest cas (acusacions de Santamaria escrites a la premsa), s'han descrit els productes que utilitza Ferran Adrià com productes químics, en contraposició a productes naturals i en comptes de dir productes de síntesis (perquè tan químics són els productes naturals com els que surten d'un laboratori)... ja que sentint-ho molt pels que fugen de la química, però tot, tot, tot en el món, tret de les coses etèries (tot i que l'èter és un compost químic (C₄H₁₀O)) són combinacions d'àtoms i molècules, tot són interaccions químiques... però la realitat és que avui dia la paraula química i la química tenen mala fama, s'utilitza com adjectiu per a qualsevol cosa a la que volen descriure com a dolenta o que és sintètica i perjudicial...

Emperò aquests productes de síntesi que tan mal es promou que fan a la cuina d'avui estan presents en el dia dia, i potser no són tan dolents com se’ls dibuixa... qui no s'ha pres mai un cafè descafeïnat de sobre, en principi no és veu la química (o potser no se li afegeix l'adjectiu químic, perquè no és dolent), però el cafè possiblement ha estat preparat per liofilització (tècnica utilitzada en les ciències químiques), l'aigua possiblement haurà estat abans potabilitzada amb algun procediment quimicofísic... i potser al cafè li ha posat sacarina (producte de síntesi química) o potser sucre blanc (vaja, sucre refinat... amb tècniques químiques)... ostres però a lo millor us vendria més de gust un tallat... amb llet de vaca (UPH: uperitzada) o amb llet de soia (un % molt elevat de la soja mundial és transgènica [no amb això estic fomentant els trangènics])... i això només en el cafè... qui sap si tot això es serveix a can Fabes o a l'Evo?. Però potser sou d'aquells que us agrada la química i utilitzeu l'alginat sòdic per cuinar com ho fa en Ferran Adrià... doncs aquest es un producte natural que s'extreu de les algues!...

"Reflexionem-hi".
Menjeu el que menjeu, sobretot que us vengui de gust...

M’agradaria per acabar, transcriure-us un article de Armand Latters que va sortir ja fa anys on s’imaginava, en una història de ciència ficció, que passaria si els químics deixessin de treballar degut a les crítiques constants que reben sobre la seva feina o vocació.

L’original és en francès, emperò el trobareu traduït al català aquí baix...

ET SI LES CHIMISTES ARRETAIENT TOUT ?
... Une page de Science-Fiction
Armand Lattes

Professeur à l’Université Paul Sabatier (Toulouse III)

Directeur du GDR Décontamination
Chimique et Environnement (CNRS)

Président de la Société Française de Chimie

I SI ELS QUÍMICS DEIXESSIN DE TREBALLAR?
...Una pàgina de ciència-ficció
Armand Lattes

Està decidit! Reunits en assemblea internacional, amb motiu del seu congrés anual, els químics de totes les procedències han pres la resolució de parar els seus treballs, les seves anàlisis, les seves activitats.

Aquesta decisió és conseqüència de les crítiques incessants que els consumidors, poders públics i associacions han abocat als mitjans de comunicació durant gairebé un segle. Vinculats al bens públic, preocupats per la protecció dels individus, atents a l'impacte de tots els fenòmens – naturals o no – en el planeta, ja no suporten que se'ls posi al marge d'una societat que els acusa de ser responsables de tots els mals que, al contrari, s'esforcen per detectar i corregir.

S'han acomiadat amb melancolia però amb determinació, dirigint-se als seus llocs d'origen per dedicar-se a altres activitats que els seus vastos coneixements i els seus propis gustos els permetran abordar.

Al principi aquesta decisió va ser acollida amb sentiments unànimes d'alleugeriment: les associacions ecologistes es van felicitar per la desaparició del seu objectiu privilegiat, els consumidors van aplaudir el retorn a una naturalesa que estimaven degradada pels químics, i les ments pensants – de dreta com d'esquerra – no van deixar d'atribuir-se els beneficis d'aquesta situació, pretenent en veu ben alta que era el resultat de la seva actuació.

Durant algun temps, el públic no va observar més que un poc de diferència en els comportaments habituals de la vida de cada dia. Curiosament, l'efecte sobre la contaminació atmosfèrica va ser pràcticament nul. Com que les refineries disposaven de reserves suficients de carburant, els vehicles continuaven rodant, provocant els mateixos perjudicis de sempre. Van ser nombrosos els que van poder constatar – els químics ja ho sabien – que els principals responsables de la degradació de l'aire eren els transports, ja que la indústria química no causa més que una mínima part de la contaminació global.

Els primers signes de canvi van aparèixer quan les existències de carburant van començar a esgotar-se. A falta de químics per dirigir les operacions de refinació, d'analistes per efectuar el seguiment de la qualitat dels productes acabats, el petroli brut s'acumulava en els tancs; aviat va caldre aturar el flux d'or negre de procedències diverses a falta de mitjans tècnics per a transformar-lo. El govern va prendre llavors algunes mesures impopulars: en un primer temps el racionament, després la confiscació de les existències a favor de sectors prioritaris: salut, ambulàncies, exèrcit, etc.

El primer hivern no va plantejar problemes, tenint en compte les precaucions individuals dels ciutadans, que havien omplert els seus dipòsits de fuel, però van constatar molt aviat que no podien renovar el seu proveïment, atès que les refineries ja no funcionaven. Afortunadament, molts d'ells havien elegit el “tot elèctric” i les conseqüències semblaven limitades: les centrals nuclears continuaven subministrant l'energia que necessitava la vida moderna, però sense control químic.

No és menys cert que el descontentament era perceptible, estalvi ... a nivell de les associacions de protecció del medi ambient, les quals van registrar una sensible disminució de les contaminacions de l'aire, gràcies als aparells automàtics de detecció que encara funcionaven. Ràpidament, no obstant això, els reactius necessaris per al seguiment de la presència de contaminants en l'aire van faltar i d'ara endavant va ser impossible aplicar qualsevol forma de detecció.

Al final d'aquest període, a tot arreu s'utilitzaven mitjans alternatius:

- A nivell de transports, la bicicleta va recuperar el seu lloc d'honor, perquè els cotxes, abandonats per tot arreu a causa de l'esgotament dels carburants, van ser substituïts per bicicletes amb gran satisfacció, ja que l'absència de vehicles de motor permetia, finalment, disposar d'espais per a ciclistes sense por de ser enderrocat o fins i tot atropellat. Però ... la utilització intensiva d'aquesta manera de transport va tenir una conseqüència inesperada en els pneumàtics: el mal estat dels carrers i carreteres, el quitrà de la que començava a desprendre's per plaques, va provocar el desgast ràpid dels pneumàtics. Com no podien ser substituïts, les bicicletes van ser al seu torn abandonades malgrat els esforços dels qui, recordant-se de la segona guerra mundial, es van lliurar a operacions perilloses per mantenir-les a punt de marxa. Els individus van aprendre així que el quitrà era el resultat d'una fórmula química complexa, que precisava de la síntesi de substàncies que confereixen adhesió a la grava i a les pedres, i que els pneumàtics eren també una fórmula subtil, essencialment – per no dir totalment - química.

- A nivell de calefacció, la situació es va convertir en dramàtica des de l'inici del segon hivern. La segona irrupció del volcà Pinatubo a les Filipines havia creat una situació difícil, perquè al contaminar l'atmosfera fins a 24 quilòmetres d'altitud, al destruir el 20% de la capa d'ozó, havia provocat una modificació climàtica tal que la temperatura va caure brutalment. Els homes i les dones, als qui faltava la major part de les energies a les quals estaven acostumats, van transformar les seves instal•lacions per adaptar-les a les energies antigues que van poder així redescobrir:

> primer el carbó, però com no s'efectuava cap control i les coqueries havien tancat, la generació de gasos sulfurosos i, per tant, àcids va ser enorme ... i sense control! Es van causar deterioraments als edificis, augment del nombre d'asmàtics i la destrucció dels boscos per culpa de les pluges àcides. A més, es van registrar nombrosos casos d'intoxicació per monòxid de carboni, perquè les potineries practicades a les calderes no sempre permetien la combustió completa;

> la fusta va ser també un valor explotable, tant més que el tancament de les fàbriques de pasta de paper permetia disposar-ne en gran quantitat. França, que posseïa un patrimoni forestal important, va tirar mà de les seves reserves, però aquestes no van tardar a mostrar els seus límits, perquè la destrucció de nombroses hectàrees per les pluges àcides i l'atac del bosc per paràsits, que es van tornar virulents per l'absència de mitjans químics per combatre'ls, van accentuar aquest procés.

Com les desgràcies mai vénen soles, un incident en una central nuclear, lligat a l'absència de control químic en l'evolució del combustible o del seu entorn, va obligar a les autoritats a prendre mesures immediates, que desembocarien, molt ràpidament, en la parada del conjunt de les centrals.

Al disposar d'electricitat en quantitat limitada i per rotació, no desplaçant-se més que a peu i per tant a curtes distàncies, en els éssers humans van renéixer els instints tribals, gelosos del que posseïen i poc disposats a compartir. Això va conduir a conflictes entre “tribus” i van instaurar un règim local bel•licós on el menor espurna podia conduir a l'enfrontament.

Un altre efecte de la decisió dels químics atacà als consumidors en un dels seus elements necessaris per a la vida: el menjar. Primer va ser la degradació del menjar o ingredients més corrents, per exemple, el sucre – que a més era el producte químic de base més barat – va començar a faltar al no poder extreure’l de la remolatxa i purificar-lo. D'altra banda, l'absència d'abonaments havia provocat una enorme caiguda no només de la producció de la remolatxa sinó també de tota la producció vegetal. El rendiment per hectàrea de blat era de l'ordre de magnitud del de principis del segle passat, mentre que les verdures, atacades per dorífores, erugues i altres insectes, es tornaven cada vegada més rares. Correlativament, el nombre de caps de bestiar i d'animals de corral es va reduir a falta de menjar i, també, degut a les malalties que els veterinaris no podien tractar sense medicaments.

Es va racionar la llet, perquè ja no es disposava de mitjans per estabilitzar-la, mentre que els consumidors van haver de recordar el gust de la mantega rància, que els antioxidants havien contribuït a fer desaparèixer. La carn s’havia de consumir molt ràpidament perquè tampoc es disposava de conservants i els embalatges, de cartró o de plàstic, ja no es fabricaven.

Il•luminats per espelmes d'estearina (una invenció de químics), limitats en els seus desplaçaments, esglaiats pel fred (després per la calor), els nostres conciutadans van constatar una ràpida disminució dels seus anys de vida.

Certes malalties van recuperar avantatge i tant més que la falta de medicaments – la major part dels quals era el resultat de la síntesi química – es va fer sentir des del començament de la vaga. És així com els éssers humans van aprendre que:

- els únics medicaments contra la SIDA – la triterapia – procedien tots de preparats químics,

- certes hormones no eren d'origen natural sinó fabricades completament per químics. Com faltava la píndola anticonceptiva, es van registrar nombrosos embarassos indesitjats (¡la desaparició de la televisió, components del quals eren el resultat de la síntesi, va contribuir a la importància del fenomen!),

- encara que extretes de substàncies naturals, certes molècules anticancerígenes, com la taxotera, s'optimitzaven per modulació química; i, sobretot, ... descobriment inesperat per a molts, l'aspirina era un producte químic! La seva desaparició va ser cruel i, evidentment, no compensada per la decocció de fulles de salze, que, se sabia des de l'antic règim, tenia un efecte limitat.

Es van registrar altres conseqüències més o menys greus: primerament en l'àmbit del vestit. Com havien desaparegut les fibres artificials, va desaparèixer també la varietat d'estructures que permetien obtenir (protecció del fred, de la calor, resistència a la intempèrie, teixits intel•ligents, etc). La fibres naturals van recobrar importància: primer la llana (però com les ovelles disminuïen en número, la disponibilitat d'aquesta matèria també es va reduir), després el cotó, però no havent ja disponibilitat de pesticides, camps sencers van ser destruïts.

Trobant-se en condicions semblants a les quals els seus pares i avis van conèixer durant la segona guerra mundial, els éssers humans van aprendre de nou a reutilitzar tots els residus i a recuperar el més petit retall; per exemple, les tapisseries dels cotxes abandonats es van utilitzar i els pantalons es van adornar dels baixos de pantalons que no feien joc amb els colors originals. A més, els colorants també es van esgotar i, a falta de diversitat, la tristesa es va abatre sobre els vestits de tints grisos, marró o blanc descolorit, que la desaparició dels detergents impedia tornar verdaderament blancs o més blancs que el blanc. Res de portar texans: el colorant blau artificial no podia ser substituït per les petites quantitats de productes extrets de l'herba pastís, el cultiu del qual s'havia reiniciat a la regió de Tolosa. La situació era intolerable! La població ja no disposava de mitjans d'expressió:

- sense paper ni tinta d'impremta
- ràdio i televisió sense funcionar: cables elèctrics i antenes sense substituir, pantalles destruïdes, electrònica sense components.

Els fòrums van servir llavors de lloc de reunió on cadascun podia expressar-se; es va concloure unànimement un acord. Una delegació havia d'intervenir davant els polítics perquè aquesta situació cessés i els químics reprenguessin les seves activitats. Una delegació vinguda de la França profunda, per etapes, a cavall, en carreta, a peu, va ser rebuda a l 'elisi, on el president, parapetat en les seves dependències oficials, no es comunicava amb l'exterior més que per una estafeta de a peu.

Un comitè, dirigit pel vicepresident del Senat i el conseller científic del president de la República (els dos antics químics), va ser encarregat d'entrevistar-se amb aquests per convèncer-los de retirar la seva decisió. No va ser cosa fàcil, perquè primer calia trobar-los.

Com havien dit a l'inici de les hostilitats, tots s'havien reconvertit; per exemple:

Pierre Potier, descobridor de dos medicaments anticancerosos, havia obert una herboristeria
Jean-Marie Lehn, Premi Nobel de Química en 1987, es cuidava dels òrgans de la Catedral d'Estrasburg
Robert Carrie, era entrenador de l'equip de futbol de Rennes
Armand Lattes, antic petit cantor de “Croix donis Bois”2, havia entrat en el cor del Capitoli de Tolosa
Andrée Marquet, antiga alumna en pràctiques d'un famós restaurant bretó, havia obert un restaurant
François Mathey, enginyer politècnic, havia entrat a l'exèrcit
Hervé This, actuava de professor de cuina en una escola d'hostaleria
Robert Corrieu, treballava com enòleg en una explotació vinícola
Pham Tau Luu i Emile Vincent havien entrat en ordres religioses, etc, etc.

I els francesos, estupefactes, van descobrir així que darrere de la química havia químics i que aquests eren homes i dones com ells, que compartien les mateixes alegries i les mateixes preocupacions, respectuosos amb la naturalesa i el medi ambient.

El començament de les negociacions va estar marcat per les vacil•lacions dels químics, que guardaven en el record els retrets passats. Després de reflexionar, van acceptar signar un acord, a reserva de la seva acceptació per la comunitat, sobre un cert nombre de regles recollides en una declaració.

Vet aquí els principals articles d'aquesta declaració:

1) els signants, havent reconegut el balanç positiu de l'acció dels químics, es comprometen a no fer als químics ni a la seva especialitat responsables de tots els mals,

2) sempre que sigui precís, els signants reconeixeran als químics les accions positives que hagin
realitzat, cuyo mèrit s'ha tingut tendència a assignar a altres disciplines. Per exemple, un medicament
sintetitzat per un químic no serà, d'ara endavant, obligatòriament el resultat únic d'una victòria de la
medicina,

3) en lloc d'insistir només en els aspectes negatius d'un descobriment químic, s'efectuarà una anàlisi objectiu de la seva aportació a la societat abans de difondre'l o de prendre posició.

En contrapartida, els químics es comprometen a reprendre les seves activitats i a prosseguir els seus esforços per aplicar una política de civilització sostenible, que respecti a l'home i al seu entorn i que garanteixi els efectes positius del progrés a les generacions futures.

1400 posters de la URRS

25.5.08

Càmera Web - Blue Bar

21.5.08

Verigut - Miquel Mariano

16.5.08

Veles e vents

15.5.08

Avui vos incloc el poema d'Ausiàs March musicat per Raimon "Veles e vents"... La cançó l'he trobat al YouTube, en curiós vídeo japonès, a on han posat la cançó com a banda sonora del seu vídeo (val a dir que el vídeo queda molt lluït)...

És un bon vídeo per a reflexionar sobre la internacionalitat de la nostra música (llegeix "Llengua"), potser ""només"" som 10 milions de catalano parlants però hi ha 6000 milions de persones que ens poden escoltar... aquests que es recolzen amb el nombre de parlants d'una llengua per menyprear-la... no saben el que es perden (per no dir una altra cosa).

Veles e vents
Ausiàs March
en negreta els versos cantats

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Oh Déu! ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.

A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.

Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

Aprofit per indicar-vos un lloc web anomenat Música de Poetes, des d'on es podem llegir i escoltar poemes musicats de diversos autor, simplement pitjant a ximateix.
Música de poetes, un espai virtual per a la música i la literatura, que us convida a conèixer les cançons que músics catalans han fet amb els nostres millors poetes, algunes de les quals, hores d'ara, són difícils de trobar al mercat.

Les alegries del culé

15.5.08

Barça

La història farà justícia

11.5.08

Com a exemple de consanguinitat

10.5.08

Formentera, i més concretament les relacions entre les persones que hi vivim, servim com a exemple per a l'estudi del terme de consanguinitat a l'assignatura de Biologia Humana que s'imparteix a la Universitat de Barcelona.

En el tema de Genètica de les poblacions humanes s'explica com estudiar la consanguinitat a partir dels cognoms, i com a exemple s'il·lustra la freqüència dels cognoms que es presenten en quatre poblacions aïllades: dos valls pirenaics, una població aïllada socioeconomicament i una població insular (Formentera).

A Formentera, es ben conegut aquest tema... fins al punt que el Doctor Isidor Costa va detectar que la majoria dels que tenen cognom Ferrer tenen o són portadors de l'anèmia del mediterrani o Talassèmia, molt freqüent a les Balears i les poblacions costeres de la mediterrània.

El següest gràfic s'ha realitzat amb les dades que s'exposen a l'assignatura i representa la freqüència dels cognoms formenterers (no apareix l'any de l'estudi ni la font de les dades).

Pitja-hi a dalt per veure'l més gros.

El text de més abaix és un fragment de l'article publicat a l'EEIF sobre etnografia i cultura popular on s'explica la consanguinitat que es produeix a Formentera.

[...] el matrimoni entre parents a Formentera, tot i que el matrimoni entre consanguinis és estadísticament inevitable en una població petita que practica un alt percentatge d’endogàmia local, fins i tot al nivell de parròquia. No cal oblidar que l’Església ha modificat històricament els seus criteris sobre els graus de consanguinitat i que més de la meitat de les dispenses matrimonials sol·licitades pels formenterers cauen dins el darrer grau de prohibició. Aquest grau, cosí/-ina tercer/a, a Formentera és entès com un parent llunyà amb el qual ja no es tenen obligacions de parentiu, però se’l reconeix com a parent, és a dir, ni massa parents i vesins, ni massa estranys o allunyats. El control social que suposa el festeig amb la supervisió constant de la generació superior sobre els fadrins, introdueix les consideracions de tipus econòmic, on l’estatus de la casa dels contraents es té molt en compte per establir la compatibilitat matrimonial. Prova d’aquest pes, és que a les dispenses matrimonials, a més de l’“estretor de l’illa”, també s’expressaven criteris econòmics com ara la conservació del patrimoni i la falta de dot o pobresa. La rigidesa del sistema matrimonial tenia la seua contrapartida en les fuites, que permetien accelerar el procés de formació de la parella.

Font: LS.

flaó

Flaó

3.5.08

Presó de Formentera

2.5.08

Aquest és le títol d'un poema de Joan Colomines sobre la Colònia Penitenciària de Formentera. A baix, una fotografia de la placa en memòria als que allí moriren.

Presó de Formentera
El Jardí, 1982
Per escoltar-lo amb veu de l'autor pitja ximateix

Sa Colònia va ser la tomba de gairebé seixanta presoners republicans espanyols durant la postguerra. Mil cinc-cents homes arribaren a estar presos al mateix temps en aquest recinte.

Sa Colònia va ser el lloc de reclusió franquista més temut de totes les Balears durant els primers anys de la postguerra. Aquest camp de concentració era a Formentera, prop del port de la Savina. L'any 1941, en aquest terreny erm ple de barracots, hi va arribar a haver 1.500 presoners alhora. Tots, naturalment, eren republicans, principalment gent humil que no sempre havia tingut una participació destacada en la guerra civil. Avui, aquest cruel camp de concentració ja té una història gràfica: Aigua clara és un documental de gairebé una hora que ha estat elaborat per un grup de formenterers i dirigit pel periodista Carmelo Convalia, assesorat del Santi Colomar, i produït pen Pep Mayans.

El fil conductor del documental és el testimoni de Joan Colomar (Peret), un dels presoners que hi estigueren reclosos, pel fet de tenir idees anarquistes. Colomar, natural de Formentera, té 95 anys i manté una lucidesa i una facilitat d'expressió admirables. En explicar els seus primers records, a principi del segle XX, rememora com es va fer anarquista. "Per què m'hi vaig fer? Perquè volíem ser lliures ...

Tot va canviar el 1936, quan Franco va alçar-se contra el govern de la República i començà una guerra i després una dictadura. A Joan Colomar el van empresonar, juntament amb més formenterers i balears, però sobretot peninsulars.

Les escenes que vivien al campament, amb uns vigilants sinistres i una fam extrema, són explicades fidelment per Colomar i per algun altre supervivent que encara hi ha a l'illa. Ho recorda un passatge del documental. "S'hi passava fam, molta fam. La gent moria d'inanició. Només mos donaven una pòcima que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Recordo que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que aquell dia va poder menjar. Va anar a vomitar en un sèquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s'hi llançaren per menjar-se-les."

Els naturals de Formentera tenien alguns privilegis perquè els familiars podien portar-los menjar. "Però això era violent", recorda Colomar. "Com podies acceptar aquell menjar davant un munt de gent totalment famèlica que et mirava amb aquells ulls; era molt violent."

Tanmateix, en contrapartida, els habitants de Formentera havien de suportar el rebuig i l'escarn dels propis veïns. A Formentera tothom es coneixia. La filla d'un dels presoners que parla al documental recorda que els seu pare "mai no va oblidar" la humiliació de què fou víctima al carrer per part de veïnats seus només pel fet de ser republicà i haver estat a sa Colònia. "I jo tampoc no ho puc perdonar", afegeix ella.

L'any 1943 va acabar el malson, però en quedà el record macabre.

Avui, en aquell terreny només hi queden les restes. No hi ha cap barracot, però algun vestigi indica que allà hi va haver el lloc on moriren desenes de persones que no havien comès cap delicte.

Sobre aquestes restes, Colomar explica al final del reportatge el secret de la felicitat. Aquest home, que es va acostant a la centúria i que aparenta tenir una bona forma física --a desgrat d'una vida tan atzarosa i tan dura--, afirma: "Per ser feliç n'hi ha prou de tenir per viure. No ser molt ric, sinó tenir per viure. I estimar la gent; no voler mal a ningú... i beure aigua clara".

Joan Colomines en el seu poema Presó de Formentera, va anomenar aquest camp de concentració "cementiri de vius".

Joan Lluís Ferrer
(El Temps, 1.201 / 19-06-07)

Font del text: ximateix

La sequera ens inunda

1.5.08

Campanya contra el SIDA

1.5.08

Seduint la Sargantana

29.4.08

Un any més ho han aconseguit

28.4.08

Publitat Creativa

26.4.08

A poliglotar-se... !

25.4.08

La cultura del tattoo

21.4.08

A la revista National Geographic(ximateix)hi ha publicat un article sobre la cultura del "Tattoo", on s'explica l'ús d'aquest art sobre la pell que en fan diferents ètnies, cultures o tribus urbanes... és un bón documental per apendre unes quantes coses sobre els tatuatges d'arreu del mon.

Brasil

El tint de l'arbre Xingu, un arbre que creix a la Conca de l'Amazones, serveix per elaborar els tatuatges que llueixen les dones que viuen en el parc nacional del Xingu (Brasil). Aplicat amb un pal petit, les marques és fan en un disseny lineal, amb cada línia és representa l'estat de la noia i si compleix els requisits per casar-se. Els tatuatges duren 6 mesos.

Samoa

Samoa és considerada l'epicentre de la cultura del tatuatge tribal al Pacífic Sud. Al contrari que a la resta de la Polinèsia, aquí la cultura del tatuatge mai morirà. El tatuatge és. considerava una part integral a la iniciació a la cultura Samoa, principalment pels homes, però també per a les dones, les marques es fan a la pubertat. Els tatuatges dels homes representen sovint la canoa tradicional de Samoa.

Nova Zelanda

La cultura del tatuatge va ser proscrita en el passat, aquesta tradició tribal ha experimentat una renovació recent entre la gent maorí de Nova Zelanda i d'altres cultures de la polinèsia. Las marques facials completes, o el "moko", tal com mostra aquest Cap Maorí, és el més comú a Nova Zelanda.

Etiòpia.

Una dona Mursi de la vall de l'Omo (Etiòpia meridional) s'adorna amb marques a la cara i una placa al llavi, considerades les mostres de la bellesa entre els Mursi.

Burkina Faso

Per a molts homes de l'oest d'Àfrica, marcar-se amb una cicatriu és una forma d'iniciació tribal i d'una mostra de valor. Fet amb unes fulles d'afaitar, el dolorós procés comença a la pubertat i continua a l'edat adulta. Cada tribu té dissenys del tatuatge diferents i distintius; Les marques d'aquest home indiquen el seu llogaret i el seu clan, però també són símbols de màgia negra per protegir-se dels mals esperits.

Nova Zelanda

La cultura maorí té una llarga tradició de tatuatges, es va imposar durant segles fins que cap a l'any 1800 els europeus la van proscriure. Aquests homes de Auckland pertanyen al "Anti-European Black Power Group ". Els seus tatuatges són una combinació d'art maorí tradicional del tatuatge, anomenat "moko", i símbols escollits dels que utilitzaven el grup "U.S. Black Power movement " dels anys '60. A la foto, un membre de la brigada maorí.

Japó

Dins de la cultura dels mafiosos japonesos, els Yakuza s'omplen els seus cossos amb tatuatges amb motius mitològics. Els tatuatges també es consideren una mostra en la iniciació a la màfia. El procés (ara realitzat amb les tècniques més modernes del tatuatge) pot arribar a durar fins a dos anys abans no s'hagi completat. Els tatuatges s'admiren pel seu color i patrons.

USA (Califòrnia)

La tribu californiana, aquests homes (fotografiats sota el Golden Gate Bridge a San Francisco) son líders del moviment modern local de "Primitivism". La tribu té una sala de tatuatges que fa tan sols la marca tribal. Varis dels artistes del tatuatge han viatjat fins a Borneo i han après l'art dels Caps tribals.

Panamà (Illa de San Blas)

Els indis Cuna viuen aillats a les illes de San Blas, davant la costa panamenya. Coneixen a les dones de Cuna, com aquestes dues germanes albines, per les seves marques del coll i els anells del nas. En la fotografia les dos germanes van vestides amb les tradicionals " molas", teles decorades amb patrons vistosos, coneguts arreu del mon. Dins de la cultura Cuna, els albins, anomenats "fills de la lluna" són tractats com èssers sagrats.

Etiòpia (cristians)

Encara que els tatuatges són considerats primitius per la majoria del etíops, mols cristians " Coptic", com aquesta dona Lalibela, es tatuen creus per demostrar la seva fe forta. Aplicat amb agulles, les marques s'estenen voltant el coll i poden arribar fins al pit.

A algun lloc del món

S'Estiu ha arribat

Desastres Fotogràfics