Estam equivocats del tot quan pensam que els mitjans d'expressió artística dels pagesos són sempre vulgars, grollers i sense interès. Es tracta d'un

prejudici injustificat i que convé oblidar.

Ja començam a reconèixer que l'arquitectura popular eivissenca és una manifestació important. A veure quan es manifesta pràcticament el bon gust que ja existeix en teoria.

En la consideració del valor de les cançons pageses anam més endarrerits. Els pagesos no les canten, perquè ha canviat el sistema de vida, i això ja no s'estila, i si no es fa aviat una recollida exhaustiva i metòdica, perdrem un dels magatzems més rics de la nostra cultura. Que no arribi massa tard la rectificació d'actitud.

És necessari que respectem i estudiem aquestes cançons nostres, perquè pot haver-n'hi de tan interessants com la que després veurem. Moltes cançons

pageses, i especialment els romanços, tenen un origen culte; el poble no ha fet més que de transmissor (poc o molt reformador) en aquests casos, que són

curiosos quan es pot reconstruir el procés seguit. Ara ho veurem.

La cançó que ens ocupa diu així:

Bona nit, blanca roseta,

plena de bones olors,

no hi ha al cel tantes estrelles

com vegades pens en vós;

5 que enc que la mar tornàs tinta

i el cel que de paper fos,

fossen es hòmens notaris

i de cada un n'hi hagués dos,

no bastarien a escriure,

10 ma vida, nostros amors,

es que hem passat finsus ara,

es que passarem es dos.

Aquesta cançó, d'acord amb la música que l'acompanya ara, té tres estrofes de quatre versos. Fixem-nos en les dues estrofes finals, que són les que ens interessen. La força poètica d'aquest fragment és notable, i el fet que aparegui en una altra cançó (Sa serena cau menuda) demostra que agradà i es difongué a la nostra illa.

Llegint la novel·la Tirant lo Blanc, em va sorprendre trobar aquest passatge:

«...e Diafebus féu principi a un tal parlar:

—Si la mar se tornava tinta e l'arena paper, jo pens no bastaria d'escriure l'amor, la voluntat, les

infinides recomandacions que aquell pròsper e virtuós

Tirant tramet a la majestat vostra,»...

Encara vaig quedar més admirat en llegir al Llibre de Fortuna e Prudència, de Bernat Metge, aquests versos:

e que sofir adversitats

pijors que ocells que em devoren,

los quals celis que Déus adoren

no podien imaginar

ne escriure, posat que la mar

fos tinta e lo cel paper.

Evidentment, amb el tema d'aquesta cançó passava una cosa rara. Vaig continuar buscant referències, i en el Cançoner Popular de Mallorca hi havia aquestes cançons:

Si la mar tornava tinta

i el cel paper daurat,

escriuria tot lo dia

cartes a s'enamorat.

Sí la mar tornava tinta

i la Ciutat paper hermós,

no em cansaria d'escriure

cartes per^enviar-vós.

Si la mar tornava tinta

i los peixos paper d'or,

escriuria una carteta

a la prenda del meu cor.

Si la mar tornava tinta

i les ones paper fos,

no en tendríem per escriure

s'amor que tenim jo i vós.

Les coincidències amb la cançó eivissenca, per bé que parcials, també són notables. Això demostrava que com a cançó popular també tenia parentela, i més quan a Menorca m'han dit que hi ha una cançó (no la recordaven literalment) que parla també de la mar que es torna tinta i les muntanyes paper fi. Però això no és tot. Un llibre de cançons del pla d'Urgell duu aquesta:

Si la mar se tornés tinta

i los peixos escrivans,

no abastarien a escriure

la virtut de vostres mans;

SI la mar se tornés tinta

i els peixos fulls de paper,

no s'abastaria a escriure

la virtut que vostè té.

I per si això fos poc, unes altres de recollides al peu de Montserrat diuen:

Si la mar se tornés tinta,

les muntanyes paper d'or,

bon amor, com hi vindrien

les cartes a vostre cor!

Si la mar se tornés tinta

i los peixos escrivans,

les cartes com hi vindrien,

bon amor, a vostres mans!

Si la mar se tornés tinta

i l'arena paper d'or,

n'escriuria una carteta

a l'estimat del meu cor.

Qualsevol veu clarament que la cançó està escampada en moltíssimes variants (pensem que no estan recollides totes les cançons) per la totalitat de les terres catalanes. És possible que n'hi hagi alguna versió al Rosselló o al País Valencià, cosa que no puc afirmar ara per ara, però ja és prou tot això que acabam de veure per a provar que és una de les peces més esteses en l'àmbit català.

Ara bé, quin és l'origen d'aquesta cançó catalana? Una nota del darrer llibre citat ens ho explica. A l'Edat Mitjana, s'atribuïa a un docte rabí, Johanan

ben Zachai, la frase: 

Si tot el cel fos pergamí i tots els fills dels homes escrivents, i tots els arbres

del camp plomes, no es podria abastar a transcriure tot allò que he après.

El Talmud, llibre sagrat dels jueus de després de Crist, també diu: 

Si tots els mars fossin tinta,

tots els joncs plomes, tot el cel un pergamí, i tots els

fills dels homes escrivents, no s'arribarien a assentar

els sentiments secrets del cor d'un rei.

Un altre rabí del segle xi, Mir ben Isaak, en un cant hebreu arameu, va dir una cosa molt semblant:

Si el firmament fos pergamí i tots els joncs

plomes, i tots els mars i tots els llacs tinta, i tots els

habitants de la terra escrivents llestos, no s'abastaria

a descriure la majestat del senyor del cel i del príncep

de la terra. 

No hi ha dubte que l'origen es jueu. El tema, amb diverses mutilacions, variants i reinterpretacions, apareix a l'Alcorà, en cançons populars  (gregues, sèrbies, italianes, alemanyes i angleses), i és adaptat per un escriptor italià i un d'alemany. Es tracta, per tant, d'una idea d'expansió gairebé mundial. Notem, però, que de totes les versions, la que sembla ajustar-se més a la frase repetida hebrea és la cançó eivissenca. Va ser que un poeta català conegué la idea jueva i la va adaptar a les seves experiències d'enamorat? 

Qui sap! De tota manera, ja veis si tenen importància o no les cançons

pageses.

ISIDOR MARÍ

pdf

Kobe Bryant és aficionat al futbol i a més és del Barça... en un reportatge de la revista ESPN en el seu número del Febrer/09, on surt el famós jugador de basquet vestit de blaugrana. El Barça traspassa fronteres, fins i tot les del futbol.

Teníem la boca closa de por, naixíem orfes de terra, i la nit portava mots i ombres estranyes. Llavors tinguérem els versos d'en Marià Villangómez, clarianes que ens descobrireu l'illa: Eivissa:

«D'ara endavant, sota un cel variable,

veuràs muntanyes i petites valls, dins un anell d'escuma;

veuràs camins i cases perdudes, i els arbres i els sembrats,

i les herbes i mates que no sembra ningú».

Versos que ens feren estimar amb tendresa el pi, les margalides i roselles, l'oratge d'una tardor i un tany de romaní. També amb Villangómez, a la vora de la mar, descobrirem els somnis:

«Aquesta lluna pagesa

aquí es més lluna que enlloc.

Sortia grossa i encesa:

ara ha pres un color groc».

I ja llavors exclamàrem amb ell:

«Bé comprenc que això és tota la meva vida».

En Josep Maria Llompart, parlant de la poesia d'en Marià Villangómez, diu que no hi ha «compromís» però tampoc cap «deserció». Cert. No hi havia temps per a panflets: l'illa volia «ésser dita», i el treball dels seus homes:

«Contempleu el paisatge estès per llargues línies,

solcs, camins, horitzons, el torrent i la mar,

i alceu-vos cap als núvols que a dalt s'esfilagarsen.

Esguardeu el treball petit, constant, de l'home,

i el mateix home mut que es perd enmig dels camps».

No hi ha deserció, ho diu la «Cançó pensarosa»:

«i eb altres de la humanitat...

Ja no sé si sóc jo mateix

o aquesta gent i aquests vells camps».

Però també és cert que la poesia d'en Villangómez ens va empènyer al compromís. Hores i hores amb n'Isidor i en Joan cercàrem «dir l'illa» amb la poesia d'en Villangómez tot repicant les castanyoles i fent sonar la flauta. A més, l'illa era i vol ésser dita en una llengua:

«Amb la terra rebien uns costums i una parla;

aquesta parla pròpia per la qual eren ells,

no uns altres; una parla de terrassans, de mariners,

que conformava el seu pensar,

no estranya als puigs, ais camps,

a l'ona repetida que els cenyia».

Record l'estiu eivissenc del 73, es volia tergiversar el nom dels mots que retrobàvem (a Mallorca parlen de gonellisme) i en Villangómez al mig d'una viva polèmica escriu un article memorable: «Macabich i la llengua de la terra»:

«Els eivissencs, gent de parla catalana com els lleidatans,

empordanesos, tarragonins o mallorquins, poden considerar

com a propi el català en completa extensió i riquesa».

Així s'acabà la polèmica. Ningú podia negar l'eivissenquisme d'en Villangómez:

«Però no renuncio —massa amples són els braços—

a tot aquest paisatge esdevingut paraules,

i el faig i el roure estimaré amb els pins».

«Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres

puc dir germà i sentir-me entre germans

i quan dic pàtria dic els vostres somnis».

«Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,

i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria».

Ara que en Marià Villangómez, enemic d'homenatges, rep el reconeixement de la Comunitat Autònoma, amb ell i per ell l'olor de bosc i la salabror marina estan de festa:

«El tambor ja fan sonar,

laflaütajasesent».

Sobreviurem amb els versos d'en Villangómez:

«Voler l'impossible ens cal

i no que mori el desig».

VICTORÍ PLANELLS

Última Hora, 6-XII-83